Wi-Fi

|


Es possible que hageu vist o sentit en algun lloc que hi ha Wi-Fi y potser no sabeu de que es tracta exactament. Ara us ho expliquem.

Sense entrar en temes massa tècnics direm que una xarxa Wi-Fi es aquella que transmet Internet per ones. Això ofereix moltes possibilitats encara que també té la seva problemàtica.

Cada cop es més comú que s'ofereixin xarxes de Wi-Fi, ja siguin gratuïtes o pagant, a llocs públics com universitats, biblioteques, etc, però també en llocs privats com serien per exemple els hotels.

Amb la ajuda d'una tarja de xarxa inalàmbrica (la qual la major part dels portàtils porten integrada) podrem usar aquesta xarxa Wi-Fi per connectar-nos com normalment ho faríem amb un cable, però al no tenir el cable ens ofereix gran mobilitat i ens permet moure'ns amb el nostre ordinador sense necessitat de fer cap canvi a la instal·lació. El tema de la instal·lació es important donat que cada ordinador connectat per cable necessita un port on connectar dit cable en canvi amb la xarxa Wi-Fi aquest deixa de ser un problema.

Encara que a la teoria una vegada connectats no hauriem de notar cap diferencia amb la connexió per cable, a la pràctica segurament si ho farem. Els problemes que més patirem són:
  • Velocitat: encara que els protocols (la manera en que es comuniquen diferents dispositius informàtics entre ells) inalàmbrics han anat millorant amb el temps, aquests no poden competir amb la velocitat que ofereix un cable.

  • Estabilitat: no podrem allunyar-nos molt de un punt de xarxa (la antena que converteix la senyal inalàmbrica a cable) sinó ja no només tindrem menys velocitat sinó que patirem talls de tal manera que les grans descarregues des de Internet es faran tedioses i també es ressentiran les nostres comunicacions al ser desconnectats de programes de missatgeria, etc.

  • Interferencies: lligat al darrer punt, no sempre ens farà falta allunyar-nos del punt de xarxa, el que hi hagin molts aparells electrònics i sobretot altres xarxes Wi-Fi en els voltants produirà els mateixos problemes que si ens allunyéssim del punt de xarxa i si ho fem la qualitat de la connexió es degradarà molt més ràpidament.

  • Seguritat: encara que nosaltres estiguem a 1 metre del punt de xarxa les ones que emet el punt de xarxa i les que emet el nostre ordinador sempre es propagaran en totes direccions. Això genera un problema per el que hi ha solucions però cap infal·lible.

    Podem protegir el nostre punt de xarxa per que ningú aliè pugui usar la nostra connexió, amb això no només assegurarem que ningú ocupi la nostra línia i ens vagi a nosaltres més lents sinó que a més també evitarem que pugessin usar la nostra línia amb fins il·legals ja que en aquests casos els últims responsables seriam nosaltres.

    Mitjançant uns programes anomenats sniffers es poden capturar les dades que viatgen per les ones i una persona podria veure que estem fen exactament a Internet i arribar a robar-nos dades bancaries, etc. Per solucionar aquest problema s'usa la encriptació: consisteix a generar una clau de longitud variable (contra més llarga més segura) que introduirem en el punt de xarxa i a cada ordinador que vulguem que es connecti a la xarxa Wi-Fi, d'aquesta manera les dades només seran entenedores per els que disposin aquesta clau.

    Per desgracia per algú amb coneixements en el tema i temps podria acabar per aconseguir saltar-se aquestes mesures de seguretat per això el ideal seria canviar les claus cada cert temps. L'ús del cable ens evita aquesta preocupació (encara que aquesta s'hauria de tenir amb totes les claus usades a Internet així que no ens va d'una més).


Encara que mai s'obliden els problemes que planteja aquest tipus de xarxes, l'ús de les xarxes Wi-Fi no deixa de augmentar. Es un servei d'un cost assumible per moltes empreses i entitats i que agraeixen per lo general els clients i usuaris. Ofereix la possibilitat del accès a tot el coneixement de Internet de forma gratuita i sense massa complicacions de configuració.

Les empreses de videojocs s'han adonat de això i basant-se en això van apareixen comandaments inalàmbrics per a les diferents plataformes existents.

Esperem haver exposat el tema de les xarxes Wi_Fi per a lo bo i lo dolent. Esperem els vostres comentaris en cas de dubte.


Ens disculpem per la demora en la publicació d'aquest article.
També volem anunciar que farem una parada en la publicació d'articles fins a finals de setembre, que tornarem amb molts més articles interessants de l'àmbit tecnològic.
Us desitgem un bon estiu!

Es posible que hayáis visto u oído en algún lugar que hay Wi-Fi y quizá no sabéis de que se trata exactamente. Ahora os lo explicamos.

Sin entrar en temas muy técnicos diremos que una red Wi-Fi es aquella que transmite Internet por ondas. Esto ofrece muchas posibilidades aunque también tiene su problemática.

Cada vez es más común que se ofrezcan redes de Wi-Fi, ya sean gratuitas o pagando, en sitios públicos como universidades, bibliotecas, etc; pero también en sitios privados como pueden ser de ejemplo los hoteles.

Con la ayuda de una tarjeta de red inalámbrica (la cual la mayoría de portátiles llevan integrada) podremos usar esta red Wi-Fi para conectarnos como normalmente haríamos con un cable, pero al no tener el cable nos ofrece gran movilidad y nos permitirá mover-nos con nuestro ordenador sin necesidad de hacer ningún cambio en la instalación. Lo de la instalación es algo importante puesto que cada ordenador conectado por cable necesita un puerto donde conectar dicho cable en cambio con la red Wi-Fi este dejará de ser un problema.

Aunque en la teoría una vez conectados no deberíamos notar la diferencia con una conexión por cable, en la práctica seguramente si lo hagamos. Los problemas que más sufriremos son:
  • Velocidad: aunque los protocolos (la manera en que se comunican diferentes dispositivos informáticos entre si) inalámbricos han ido mejorando con el tiempo estos no pueden competir con la velocidad que ofrece un cable.

  • Estabilidad: no podremos alejarnos mucho de un punto de red (la antena que convierte la señal inalámbrica a cable) sino ya no sólo tendremos menos velocidad sino que sufriremos cortes por lo que las grandes descargas desde Internet se harán tediosas y también se resentirán nuestras comunicaciones al ser desconectados de programas de mensajería, etc.

  • Interferencias: ligado al punto anterior, no siempre nos hará falta alejarnos del punto de red, el que hayan muchos aparatos electrónicos y sobretodo otras redes Wi-Fi en las cercanías provocará los mismos problemas que si nos alejarnos del punto de red y si lo hacemos la calidad de la conexión decaerá más rápidamente.

  • Seguridad: aunque nosotros estemos a 1 metro del punto de red las ondas que emite el punto de red y las que emite el ordenador siempre se propagarán en todas direcciones. Esto genera un problema para el que hay soluciones pero nada es infalible.

    Podemos proteger nuestro punto de red para que nadie ajeno pueda usar nuestra conexión, con ello no sólo aseguraremos que nadie ocupe nuestra linea y nos vaya a nosotros más lento sino que además también evitaremos que pudieran usar nuestra linea para fines ilegales ya que en estos casos los últimos responsables seriamos nosotros.

    Mediante unos programas llamados sniffers se pueden capturar los datos que viajan por las ondas y una persona podría ver que estamos haciendo exactamente con Internet y llegar a robarnos datos bancarios, etc. Para solventar este problema se usa la encriptación: consiste en generar una clave de longitud variable (contra más larga más segura) que introduciremos en el punto de red y en cada ordenador que queramos que se conecte a la red Wi-Fi, de esta manera los datos sólo serán entendibles por los que dispongan de esta clave.

    Por desgracia para alguien con conocimientos en el tema y con el tiempo podría acabar por conseguir saltarse estas medidas de seguridad por lo que lo ideal sería cambiar las claves cada cierto tiempo. El uso del cable nos evita esta preocupación (aunque la misma se tendría que tener con todas las claves usadas en Internet así que no va de una más).


Aunque nunca se olvidan los problemas que plantea este tipo de redes el uso de las redes Wi-Fi no deja de aumentar. Es un servicio de un coste asumible para muchas empresas y entidades y que agradecen por lo general los clientes y usuarios. Ofrece la posibilidad del acceso a todo el conocimiento de Internet de forma gratuita y sin excesivas complicaciones de configuración.

Las empresas de video juegos se han dado cuenta de esto y basándose en ello van apareciendo mandos inalámbricos para las diferentes plataformas existentes.

Esperamos haber expuesto el tema de las redes Wi-Fi para lo bueno y lo malo. Esperamos vuestros comentarios en caso de duda.


Nos disculpamos por la demora en la publicación de este artículo.
También queremos anunciar que haremos una parada en la publicación de artículos hasta finales de setiembre, que volveremos con muchos más artículos interesantes del ámbito tecnológico.
¡Os deseamos un buen verano!

Pendrives autoexecutables

|


Normalment useu diferents ordinadors i no tenen les aplicacions que necessiteu o preferiu?
Potser son ordinadors públics i no els podeu instal·lar?

En els últims anys, amb l'augment de la capacitat dels pendrives, el seu abaratiment i el increment de la velocitat de transferència de dades via usb, a aparegut una nova aplicació per aquests, lluny del simple emmagatzemament de documents.
D'una banda existeixen programes que podem dur en el pendrive i sense necessitat d'instal·lar-los usar-los allà on ens fagin falta (encara que ocuparan més RAM i aniran més lents que la seva versió instal·lada al ordinador.
Per aquest cas un exemple clar es OpenOffice i es poden trobar molts altres a http://www.portablefreeware.com/ i buscant per Internet.

També tenim la opció de instal·lar els nostres propis programes i escollir com a destí el pendrive. Això no funcionarà sempre donat que alguns programes necessiten fer canvis al sistema per funcionar i en aquests casos farà falta una instal·lació complerta a cada ordinador.
D'altre banda tenim pendrives “autoexecutables”, els quals tenen menús que s'executen al introduir el pendrive a l'ordinador, d'aquesta manera apareixen assistents d'instal·lació o navegació, lo mateix que es podria fer amb un CD però amb els avantatges del pendrive (menor mida, major capacitat, possibilitat de guardar el nostre treball en aquest). A part els pendrives tenen el valor afegit de poder portar integrats emissors/receptors d'ones, com poden ser via mòbil o bluetooth, incrementant d'aquesta manera les seves possibilitats.
Per donar un exemple d'aquest cas podem parlar el dispositiu de connexió mòbil de Orange. Aquest es un pendrive una mica més gran que els habituals però que al introduir-lo al ordinador instal·la tot lo necessari i un cop finalitzat ens permet connectar-nos a Internet mitjançant la connexió mòbil.


¿Normalmente usáis diferentes ordenadores y no tiene aplicaciones que necesitéis o preferís? ¿Quizá son ordenadores públicos y no podéis instalarlos?

En los últimos años, con el aumento de la capacidad de los pendrives, su abaratamiento y el incremento de la velocidad de transferencia de datos vía usb, a aparecido una nueva aplicación para estos, lejos del simple almacenamiento de documentos.
Por un lado existen programas que podemos llevarlos en el pendrive y sin necesidad de instalarlos usarlos allá donde nos hagan falta (aunque ocuparán más RAM e irán algo más lentos que su versión instalada en el ordenador).
Para este caso un ejemplo claro es OpenOffice aunque podéis encontrar muchos otros en http://www.portablefreeware.com/ y buscando por Internet.

También tenemos la opción de instalar nuestros programas y elegir como destino nuestro pendrive, esto no funcionará siempre puesto que algunos programas necesitan hacer los cambios en el sistema para funcionar y en estos casos hará falta una instalación completa en cada ordenador.
Por otro lado tenemos pendrives “autoejecutables”, los cuales tienen menús que se ejecutan al introducir el pendrive en el ordenador, de este modo aparecen asistentes de instalación o navegación, lo mismo que se podría hacer con un CD pero con las ventajas del pendrive (menor tamaño, mayor capacidad, posibilidad de guardar nuestro trabajo en él). A parte los pendrives tienen el valor añadido de poder llevar integrados emisores/receptores de ondas, como puede ser vía móvil o bluetooth incrementando de este modo sus posibilidades.
Como ejemplo para este caso podemos hablar del dispositivo de conexión móvil de Orange. Es un pendrive algo más grande de lo habitual pero que al introducirlo en el ordenador instala todo lo necesario y una vez finalizado nos permite conectarnos a Internet mediante conexión móvil.

Dispositius d'emmagatzemament

|



DISCS DURS

Són dispositius d'emmagatzemament no volàtil. S'hi guarden grans quantitats de dades digitals en la superfície magnetitzada dels diversos discs (platter) que conté, els quals giren a gran velocitat.
Les característiques principals d'un disc dur són la seva capacitat d'emmagatzematge, la velocitat de transferència (en MB/s), i el temps d'accés (en mil•lisegons), que alhora ve condicionat per la velocitat de rotació (rpm o rotacions per minut).
Poden ser interns o externs i de diferents mides, però ens centrarem amb els externs, que es connecten per USB majoritàriament:
-Els de 3,5” necessiten una font d’alimentació externa i ofereixen 7200 rpm.
-Els de 2,5” de vegades incorporen 2 connectors USB per a poder funcionar sense haver-lo d’endollar a la xarxa elèctrica. Arriben a les 5400 rpm.
-Els de 1,8” són del tamany d’una targeta de crèdit i tenen les mateixes característiques que els de 2,5”.
- DISCS DURS SCSI
L'avantatge d'aquests discs no està en la seva mecànica, que pot ser idèntica a la d'un disc dur comú IDE (mateixa velocitat de rotació, mateix temps mitjà d'accés...) sinó que la transferència de dades és més constant i quasi independent de la càrrega de treball del microprocessador.
Això fa que l'avantatge dels discs durs SCSI sigui apreciable en ordinadors carregats de treball, com a servidors, ordinadors per a vídeo, etc., mentre que si l'única cosa que volem és carregar Word i fer una carta la diferència de rendiment amb un d’aquests discs serà inapreciable.
Els discs SCSI són una opció professional, de preu i prestacions elevades, per la qual cosa els fabricants sempre trien aquest tipus d'interfície per als seus discs de major capacitat i velocitat.

MEMÒRIES FLASH

Són un tipus de memòria que permet esborrar posicions de memòria en una operació programable. En altres paraules, és un xip de memòria que manté el seu contingut sense tensió d'alimentació.

- PENDRIVES
La memòria USB o llapis USB (també anomenada pendrive) és un petit dispositiu de memòria flaix que es pot connectar directament a un port USB. Permet l'emmagatzemament de tota mena de fitxers (imatges, fotos, música, pel•lícules, programes, etc.) i gaudir d'aquests fitxers en un ordinador, reproductor de música, de vídeo, etc...
Són dispositius molt comuns, ja que no necessiten cap complicada instal•lació per a poder-los usar. Són compatibles amb tots els sistemes operatius (GNU/Linux, Macintosh, Windows, etc.).
Alguns reproductors portàtils de MP3 són també memòries USB, però amb la capacitat de reproduir els fitxers sonors.

- TARGETES
Són molt utilitzades en càmeres digitals, PDA's, telèfons, reproductors de música, videoconsoles i altres aplicacions electròniques. Tenen una gran capacitat de re-gravabilitat, emmagatzematge, i són de dimensions petites.
El problema és que hi ha molts tipus diferents de targetes de memòria. Les més comunes són les Secure Digital (SD), Memory Stick i xD.

DISCS ÒPTICS

Són unes superfícies circulars de policarbonat on la informació es guarda fent uns surcs en la superfície del disc. L'accés a les dades per part d'un lector de disc òptic es realitza quan un material especial del disc, que sol ser d'alumini, és il•luminat amb un feix de llum làser. Els surcs de la superfície modifiquen el comportament del feix del làser reflectit i ens dónen la informació que conté el disc.
La informació d'un disc òptic és emmagatzemada seqüencialment en una espiral des del cercle més intern fins al més extern.

- Blu-ray Disc (BD)
És un suport molt semblant als CDs i DVDs, encara que bastant més car, però amb molta més capacitat. El format va ser desenvolupat per permetre gravar, reescriure i reproduir vídeo d'alta definició (HD) amb una resolució de fins a 1920x1080 píxels, així com emmagatzemar grans quantitats de dades.
Mentre que les tecnologies òptiques actuals dels discs tals com DVD utilitzen un làser vermell per a llegir i per a escriure dades, el nou format utilitza un làser blau -violeta, d'aquí el nom. Tot i utilitzar làsers diferents es poden fer compatibles amb una unitat òptica. L'avantatge d'aquest làser és que permet enfocar el punt del làser amb major precisió i, per tant, es pot incrementar la densitat de dades en la superfície del disc.

SSD

Una unitat d'estat sòlid (de l'anglès SSD, solid state drive) és un dispositiu d'emmagatzematge de dades que utilitza una memòria no volàtil (NAND) com la flash, o memòria volàtil com l'SDRAM, per a emmagatzemar dades, enlloc dels plats giratoris que es troben als discs durs convencionals. S’usen principalment en microportàtils com a substitució del disc dur convencional, ja que necessiten menys energia per funcionar i són de mida més reduïda.


Dispositivos de almacenamiento



DISCOS DUROS

Son dispositivos de almacenamiento no volátil. Se guardan grandes cantidades de datos digitales en la superficie magnetizada de los diversos discos (Platt) que contiene, los cuales giran a gran velocidad.
Las características principales de un disco duro son su capacidad de almacenamiento, la velocidad de transferencia (en Mb / s), y el tiempo de acceso (en milisegundos), que a su vez viene condicionado por la velocidad de rotación ( rpm o rotaciones por minuto).
Pueden ser internos o externos y de diferentes medidas, pero nos centraremos en los externos, que se conectan por USB mayoritáriamente:
-Los de 3,5 " necesitan una fuente de alimentación externa y ofrecen 7200 rpm.
-Los de 2,5 " a veces incorporan 2 conectores USB para poder funcionar sin tener que enchufar a la red eléctrica. Llegan a las 5400 rpm.
-Los de 1,8 " son del tamaño de una tarjeta de crédito y tienen las mismas características que los de 2,5".

- DISCOS DUROS SCSI

La ventaja de estos discos no está en su mecánica, que puede ser idéntica a la de un disco duro común IDE (misma velocidad de rotación, mismo tiempo medio de acceso ...) sino que la transferencia de datos es más constante y casi independiente de la carga de trabajo del microprocesador.
Esto hace que la ventaja de los discos duros SCSI sea apreciable en ordenadores cargados de trabajo, como servidores, ordenadores para vídeo, etc., mientras que si lo único que queremos es cargar Word y hacer una carta la diferencia de rendimiento con uno de estos discos será inapreciable.
Los discos SCSI son una opción profesional, de precio y prestaciones elevadas, por lo que los fabricantes siempre escogen este tipo de interfaz para sus discos de mayor capacidad y velocidad.

MEMORIAS FLASH

Son un tipo de memoria que permite borrar posiciones de memoria en una operación programable. En otras palabras, es un chip de memoria que mantiene su contenido sin tensión de alimentación.

- PENDRIVES
La memoria USB o dispositivo USB (también llamada Pendrive) es un pequeño dispositivo de memoria flash que se puede conectar directamente a un puerto USB. Permite el almacenamiento de todo tipo de archivos (imágenes, fotos, música, películas, programas, etc.) Y disfrutar de estos ficheros en un ordenador, reproductor de música, de vídeo, etc ...
Son dispositivos muy comunes, ya que no necesitan ningúna complicada instalación para poderlos usar. Son compatibles con todos los sistemas operativos (GNU / Linux, Macintosh, Windows, etc.).
Algunos reproductores portátiles de MP3 son también memorias USB, pero con la capacidad de reproducir los archivos sonoros.

- TARJETAS
Son muy utilizadas en cámaras digitales, PDA's, teléfonos, reproductores de música, videoconsolas y otras aplicaciones electrónicas. Tienen una gran capacidad de regravbabilidad, almacenamiento, y son de dimensiones pequeñas.
El problema es que hay muchos tipos diferentes de tarjetas de memoria. Las más comunes son las Secure Digital (SD), Memory Stick y xD.

DISCOS ÓPTICOS

Son unas superficies circulares de policarbonato donde la información se guarda haciendo unos surcos en la superficie del disco. El acceso a los datos por parte de un lector de disco óptico se realiza cuando un material especial del disco, que suele ser de aluminio, és iluminado con un haz de luz láser. Los surcos de la superficie modifican el comportamiento del haz del láser reflejado y nos dan la información que contiene el disco.
La información de un disco óptico es almacenada secuencialmente en una espiral desde el círculo más interno hasta el más externo.

- Blu-ray Disc (BD)
Es un soporte muy parecido a los CDs y DVDs, aunque bastante más caro, pero con mucha más capacidad. El formato fue desarrollado para permitir grabar, reescribir y reproducir vídeo de alta definición (HD) con una resolución de hasta 1920x1080 píxeles, así como almacenar grandes cantidades de datos.
Mientras que las tecnologías ópticas actuales de los discos tales como DVD utilizan un láser rojo para leer y para escribir datos, el nuevo formato utiliza un láser azul-violeta, de ahí el nombre. A pesar de utilizar láseres diferentes se pueden hacer compatibles con una unidad óptica. La ventaja de este láser es que permite enfocar el punto del láser con mayor precisión y, por tanto, se puede incrementar la densidad de datos en la superficie del disco.

SSD

Una unidad de estado sólido (del inglés SSD, solid state drive) es un dispositivo de almacenamiento de datos que utiliza una memoria no volátil (NAND) como flash, o memoria volátil como la SDRAM, para almacenar datos , en lugar de los platos giratorios que se encuentran en los discos duros convencionales. Se usan principalmente en microportátiles como sustitución del disco duro convencional, ya que necesitan menos energía para funcionar y son de tamaño más reducido.

Redes Sociales I

|



Quan parlem de xarxes socials fem referència a aquelles pàgines web que tenen com a objectiu la comunicació i la interacció entre els usuaris. En un principi l’eina utilitzada en la comunicació virtual van ser els fòrums (dedicats a compartir idees sobre un tema concret) i els xats (destinats a relacionar-se entre internautes).

Al 2002 van començar a aparèixer les xarxes socials, i al 2003, amb l’obertura de dues de les pàgines més populars (Myspace i Xing), es van fer famoses. La principal diferència que oferia en relació als anomenats anteriorment és la possibilitat d’agregar a les amistats que vulguis, tenint la elecció d’interactuar amb les persones desitjades.

Actualment, s’han comptabilitzat més de 200 pàgines que, al tenir competència, intenten oferir al usuari novetats per tal de no caure en l’oblit (com és el cas de Yahoo Mash, que al tenir moltes limitacions, no passà de la seva versió beta). Tuenti, Facebook i Myspace són les més famoses.

El seu impacte mediàtic és bastant actual, sobretot en el cas de Tuenti i Facebook, degut a un dels problemes de les xarxes: la privacitat.

Encara que puguem elegir amb qui parlar, multitud d’aplicacions de la mateixa pàgina fan que les teves fotografies, altres publicacions i amistats puguin tenir accés segons si ho requereix. La poca seguretat de les teves dades es va posar en dubte seriosament desprès de l’assassinat d’una dona anglesa pel seu exmarit, al veure al seu facebook que havia començat una nova relació amb un altre home o la Facebook Army, un grup de vàndals que acudeixen als events per tal de destrossar-ho.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades està portant a terme una campanya de conscienciació sobre la importància de donar accés a totes les dades. Tot i així, Facebook darrerament sol•licità l’opinió dels usuaris mitjançant un referèndum sobre la privacitat d’aquest.

Evidentment, tampoc són tot inconvenients, perquè per exemple, gràcies a Facebook s’ha dut a terme un projecte de donacions per tal de crear dos pous d’aigua a Mali.



Cuando hablamos de redes sociales hacemos referencia a ésas páginas web que tienen como objetivo la comunicación y la interacción entre los usuarios.

En un principio la herramienta utilizada en la comunicación virtual fueron los foros (dedicados a compartir ideas sobre un tema en concreto) y los chats (destinados a la relación entre internautas).

En el 2002 empezaron a aparecer las redes sociales, y al 2003, con la apertura de dos de las páginas más populares (Myspace y Xing), se hicieron famosas. La principal diferencia que ofrecía en relación a los nombrados anteriormente es la posibilidad de agregar a las amistades que quieras, teniendo la elección de interactuar con las personas deseadas.

Actualmente, se han contabilizado más de 200 páginas que, al tener competencia, intentan ofrecer al usuario novedades para no caer en el olvido (como es el caso de Yahoo Mash, que al tener muchas limitaciones, no pasó de su versión beta). Tuenti, Facebook y Myspace son las más conocidas.

Su impacto mediático es bastante actual, sobretodo en el caso de Tuenti y Facebook, debido a uno de los problemas de las redes: la privacidad.

Aunque que podamos elegir con quién hablar, multitud de aplicaciones de la misma página pueden tener acceso a tus fotografías, otras publicaciones y información de tus amistades si lo requiere. La poca seguridad de tus datos se puso en duda seriamente después del asesinato de una mujer inglesa por su exmarido, al ver que en su Facebook había empezado una nueva relación con otro hombre, o la Facebook Army, un grupo de vándalos que acuden a los eventos anunciados por dicha página para destrozarlos.

La Agencia Española de Protección de Datos está llevando haciendo una campaña de conscienciación sobre la importancia de dar acceso a todos tus datos. Aún así, Facebook solicitó la opinión de los usuarios mediante un referéndum sobre la privacidad de éste.

Evidentemente, no todo son inconvenientes, porque por ejemplo, gracias a Facebook se llevó a cabo un proyecto de donaciones para crear dos pozos de agua en Mali.


Foto realizada por Mar Lizana

Internet del futur

|



Predir com serà l’Internet del futur es pot sintetitzar dient velocitat, velocitat i més velocitat. La web que avui utilitzem, amb les seves pàgines i links, va sorgir a finals dels anys vuitanta per solucionar la necessitat de compartir ràpidament la informació entre científics; amb l’augment de la informació, aquesta necessitat segueix més vigent que mai i, gràcies als avenços aconseguits, una autèntica revolució en la comunicació està a punt d’arribar en benefici de tots.

A les nostres cases la banda ampla (tecnologia que permet la transmissió de dues o més senyals a través d’un mateix mitjà) que tenim és de com a molt uns 10 Megabits per segon, però en investigació s’arriba a necessitar com a mínim des d’un Gigabit per segon (1000 Mb) fins a 10 Gigabits per segon (10.000 Mb). Els científics necessiten aquestes connexions tan ràpides perquè la quantitat d’informació que es genera en experiments científics és enorme, milers de milions de Gigabits que cal transportar a nivell mundial amb celeritat.

Segons Víctor Castelo, enginyer del centre tècnic d’informàtica del CSIC, en només deu anys tots podrem tenir unes velocitats que arribaran als 100 Megabits per segon, deu vegades més del que tenim ara. Per gaudir a casa d’aquestes connexions tan ràpides serà necessari substituir l’actual cablejat de parell trenat de coure del famós ADSL per fibra òptica. La velocitat és quelcom que la tecnologia està facilitant amb la posada en funcionament de WDM (Wavelength Division Multiplexing) y la seva versió ampliada DWDM (Dense Wavelength Division Multiplexing), sistema que utilitza les fibres òptiques de forma simultània amb varis canals de distinta longitud d’ona i, per tant, permet multiplicar la velocitat base de la fibra, fins i tot de les actualment instal·lades.

En un futur no gaire llunyà, les expectatives són que podrem assolir sistemes que arribaran a transportar 1000 Gigabits per segon, és a dir un Terabit per segon. Per fer-nos una idea del que això representa, estem davant d’una capacitat que permetria transmetre 15.000 pel·lícules de 3 hores cada una, en un segon.

Per a més informació podeu consultar:

Castelo Gutiérrez, Víctor; Ruiz Martínez, Pedro Miguel. Videoconferencia y CSCW: La base tecnológica para la formación en línea y el trabajo en grupo [en línia] <http://www.ucm.es/info/multidoc/multidoc/revista/num8/castelo.html> [Consulta: 16 abril 2009]

RTVE. Tres Catorce: en red 01.02.2009
<http://www.rtve.es/television/20090326/red-tres14-febrero/254274.shtml>
[Consulta: 16 abril 2009]




Predecir como será el Internet del futuro se podría resumir como velocidad, velocidad y otra vez velocidad. La web que hoy usamos, con sus páginas y sus links, surgió a finales de los 80 para solucionar la necesidad de compartir con rapidez información entre científicos. Con el aumento de la información, esa necesidad sigue más vigente que nunca y, gracias a los avances conseguidos, una auténtica revolución en la comunicación está a punto de llegar para beneficiarnos a todos.

En nuestras casas la banda ancha (tecnología que permite la transmisión de dos o más señales a través de un mismo medio) que tenemos es de cómo mucho unos 10 Megabits por segundo, pero en investigación se llega a necesitar como mínimo desde un Gigabit por segundo (1000 Mb) hasta 10 Gigabits por segundo (10.000 Mb). Los científicos necesitan estas conexiones tan rápidas porque la cantidad de información que se genera en experimentos científicos es enorme, miles de millones de Gigabits que hay que transportar a nivel mundial con rapidez.

Según Víctor Castelo, ingeniero del centro técnico de informática del CSIC, en sólo diez años todos podremos tener unas velocidades que llegarán a los 100 Megabits por segundo, diez veces más de lo que tenemos ahora. Para tener en casa estas conexiones tan rápidas será necesario sustituir el actual cableado de cobre del famoso ADSL por fibra óptica. La velocidad es algo que la tecnología esta facilitando con la puesta en funcionamiento de WDM (Wavelength Division Multiplexing) y su versión ampliada DWDM (Dense Wavelength Division Multiplexing), sistema que utiliza las fibras ópticas de forma simultánea con varios canales de distinta longitud de onda y, por tanto, permite multiplicar la velocidad base de la fibra, incluso de las actualmente instaladas.

En un futuro no muy lejano las expectativas son que podremos llegar a sistemas que llegarán a transportar 1000 Gigabits por segundo, es decir un Terabit por segundo. Para hacernos una idea de lo que esto representa, estamos ante una capacidad que permitiría transmitir 15.000 películas de 3 horas cada una, en un segundo.

Para más información podéis consultar:

Castelo Gutiérrez, Víctor; Ruiz Martínez, Pedro Miguel. Videoconferencia y CSCW: La base tecnológica para la formación en línea y el trabajo en grupo [en línea] <http://www.ucm.es/info/multidoc/multidoc/revista/num8/castelo.html> [Consulta: 16 abril 2009]

RTVE. Tres Catorce: en red 01.02.2009 [en línea]
<http://www.rtve.es/television/20090326/red-tres14-febrero/254274.shtml>
[Consulta: 16 abril 2009]

Linux

|



Linux

Saps que és Linux? Per què fer-lo servir? Els seus punts forts?
En aquest article os oferim una introducció a Linux partint d'una comparativa amb Windows que és el sistema operatiu més fet servir.

Linux és un sistema operatiu que poc a poc va guanyant terreny a l'altre sistema operatiu més conegut, Windows.

Característiques principals de Linux:

  • És de codi obert: el que vol dir que qualsevol amb els coneixements suficients de programació pot optar per ampliar dit sistema o moldejar-lo com vulgui. També com molts altres programes de codi obert té una comunitat immensa de gent que contribueixen a que el sistema creixi, creen programes gratuïts i solucionen errors. Linux consta de diferents distribucions que no són més que diferents camins d'evolució que ha pres el mateix programa en funció de quin grup de persones treballa en ell.
    Aquest sistema el podem trobar per Internet per a la seva descàrrega directa i totalment gratuïta.

  • L'estètica i la funcionalitat: Windows es va fer popular pel seu interfície d'escriptori, abans d'aquest només hi havia sistemes operatius per comandaments i això va ser un gran pas. Linux va començar sent un sistema on el més important era la funcionalitat i s'ha seguit treballant amb comandaments tot i que ha anat incorporant més i més trets similars a Windows a nivell gràfic per a que cada vegada costi menys fer el canvi d'un sistema a l'altre, però sempre tindrem la opció d'abandonar la part gràfica i operar completament a través d'una consola de comandaments.

  • L'estructura del sistema: en si el tipus de memòria que fan servir és diferent i també molts dels procedimients habituals, això afegint un gran interès per fer-los segurs, ja que des de fa temps es fan servir com a servidors, els fan sistemes bastant segurs i estables. Serà molt més difícil que se'ns infecti un sistema de Linux o que se'ns torni inestable i ens obligarà a reinicis succesius, programes que es tanquen, etc (fet habitual a la llarga amb Windows).


En aquest cas us recomanem la distribució Ubuntu el qual és dels més populars del moment per la seva interfície amigable i sencilla, la seva gestió de programes intern i en concret aquest ha estat creat per una empresa però segueix sent gratuït i a més a més es poden demanar CDs d'instalació gratuïts que envien a la direcció que desitgis a https://shipit.ubuntu.com/.

+Si vols saber-ne més, fes clic aquí per a més informació.

- Contreure información



Lin­­­ux o GNU/Linux és un sistema operatiu de llicència lliure (GPL) creat al 1991 a Hèlsinki, Finlàndia per Linus Trovalds; d’aquí el nom del sistema operatiu. Ho va aconseguir realitzant canvis a un clon d’Unix basant-se en els seus coneixements en el sistema operatiu Minix per tal de poder implementar-ho en els comutadors amb el processador Intel 386.

Linux no és només el nom del sistema operatiu sinó també del nucli o kernel del sistema. Quan diem GNU/Linux, estem dient que el nostre sistema operatiu té el kernel Linux i com a estructura (llibreries) GNU. Aquestes utilitats GNU van ser creades per Richard Stallman i la Free Software Foundation.

Tant Linux con GNU,des del seu inici, han estat programari lliure. A partir de la primera creació del nucli Linux, Linus Torvald va fer una crida a tots els programadors per col·laborar en el desenvolupament de Linux.

Actualment Linux és utilitzat en la creació de moltes distribucions de software lliure SuSE, Mandriva, Debian, Ubuntu, etc., tot i que no totes aquestes distribucions provenen de comunitats de programari lliure, el que vol dir que no totes les distribucions tenen el codi obert a modificacions per els usuaris.

Actualment Linux es relaciona amb un pingüí ja que és la mascota del projecte.

Com ja sabem en un inici Linux no era un sistema operatiu apte per a l’entorn escriptori sinó que tot els canvis i accessos a programes es feia a partir d’una consola i codis, per tant no era accessible per a tots els usuaris. Els entorns d’escriptori més usuals actualment per Linux són:

  • KDE. (K Desktop Enviroment)va ser creat al 1996 per Matthias Ettrich. Aquest entorn de finestres està basat en les llibreries Qt, el que en un principi els hi va portar problemes amb els membres del projecte GNU ja que aquestes llibreries no eren programari lliure i era una contradicció usar-les dins d’un entorn de programari lliure. Aquestes llibreries ja són de llicència GPL des de 2000.
    KDE actualment no només està disponible per Linux sinó també per Unix, Solaris, etc., inclòs Windows que utilitza l’arquitectura de KDE en les seves llibreries de Win32 (la base del sistema operatiu Windows).
    Com a curiositat en un inici la K de KDE havia de ser una C de Cool Desktop Enviroment, però com que ja existia la companya Common Desktop Enviroment, es va quedar una K. La mascota d’aquest projecte és un drac anomenat Konqui.
    És l’escriptori per defecte de Mandriva i SuSE.

  • GNOME. Al Igual que KDE, és un entorn d’escriptori per a Unix i Linux sota la tecnologia X-Windows i forma part del projecte GNU. Va ser creat per Miguel de Icaza, a diferencia de KDE les llibreries en les que es basa GNOME són GTK, originalment creades per el programa d’edició d’imatges GIMP. Aquest projecte es va crear per fer accessible a tot tipus d’usuaris Linux, actualment esta tutoritzat per la Fundació GNOME. Les distribucions que porten GNOME són moltes ja que és el més estandarditzat, algunes d’aquestes son Ubuntu o Debian. El logo de GNOME és la petjada d’un peu.

  • Xfce (XForms Common Enviroment). Actualment aquestes sigles són enteses com XFree Cholesterol Enviroment perquè el consum de memòria tant del processador com de la targeta gràfica és mínim, això es a causa de que és un sistema que no té gaire elements decoratius. Al igual que els anteriors és un sistema de finestres elaborat per a Unix i derivats, però en aquest cas els arxius per retocar els sistema estan ocults per a l’usuari. El creador de Xfce va ser Oliver Fourdan, i al igual que en GNOME es va basar en les llibreries GTK tot i que el gestor de finestres en aquest cas és Thunar. Aquest entorn de finestres no és fàcil de trobar a les distribucions de Linux, el podem trobar com a opcional a Fedora i Debian.




Linux

¿Sabes que es Linux? ¿Por que usarlo? ¿Sus puntos fuertes?
En este artículo os ofrecemos una introducción a Linux a partir de una comparativa con Windows que es el sistema más usado.

Linux es un sistema operativo que poco a poco va ganando terreno al otro sistema operativo más conocido, Windows.
Rasgos principales de Linux:

  • Es de código abierto: lo que quiere decir que cualquiera con los conocimientos suficientes de programación puede optar a ampliar dicho sistema o amoldárselo como quiera. Y también como muchos otros programas de código abierto cuenta con comunidades inmensas de gente que contribuyen a que el sistema crezca, crean programas gratuitos y solucionan errores. Linux cuenta con diferentes distribuciones que no son más que diferentes caminos de evolución que ha tomado el mismo programa en función de que grupo de personas trabaja en ello.
    Este sistema lo podemos encontrar por internet para su descarga directa y totalmente gratuita.

  • La estética y funcionalidad: windows se hizo popular por su interfaz de escritorio, antes de ello sólo habia sistemas operativos por comandos y eso fue un gran salto. Linux empezó siendo un sistema donde primava la funcionalidad y se ha seguido trabajando con comandos aunque ha ido incorporando más y más rasgos similares a windows a nivel gráfico para que cada vez cueste menos hacer el salto de un sistema a otro, pero siempre tendremos la opción de abandonar la parte gráfica y operar completamente a través de una consola de comandos.

  • La estructura del sistema: en si el tipo de memoria que usan es diferente y también muchos de los procedimientos habituales, eso sumando un gran interés por hacerlos seguros, ya que desde hace tiempo se usan como servidores, los hacen sistemas bastantes seguros y estables. Será mucho más difícil que se nos infecte un sistema de Linux o que se nos volviera inestable y nos obligara a reinicios sucesivos, programas que se cierran, etc (cosa habitual a la larga con Windows).


En este caso os recomendamos la distribución Ubuntu el cual es de los más populares del momento por su interfaz amigable y sencilla, su gestión de programas interno y en concreto este ha sido creado por una empresa pero sigue siendo gratuito y a más a más se pueden pedir CDs de instalación gratuitos que envían a la dirección que quieras en https://shipit.ubuntu.com/.

+Si quieres saber más, haz clic aquí para más información.

- Contraer información



Linux o GNU/Linux es un sistema operativo de licencia libre (GPL) creado en 1991 en Helsinki, Finlandia por Linus Torvalds, de aquí el nombre del sistema operativo. Para crear este sistema operativo se baso en un clon de Unix i realizó cambios a partir de sus conocimientos en el sistema Minix para así poder implementar-lo el los procesadores Intel 386.

Linux no es solo un nombre de un sistema operativo sinó también el núcleo o Kernel del sistema. Cuando decimos que nuestro sistema operativo es GNU/Linux, estamos diciendo que nuestro sistema operativo tiene el Kernel de Linux i como estructura (librerias) GNU. Las utilidades GNU fueron creadas por Richard Stallman conjuntamente con la Free Software Foundation.

Tanto Linux como GNU, des del principio. han sido de licencia libre.a partir de la primera creación del núcleo de Linux, Linus Torvald izo una llamada a todos los programadores para colaborar el desarrollo de Linux.

Actualmente Linux se usa en la creación de muchas distribuciones de Software libre: SuSE, Mandriva, Debian, Ubuntu, etc., aunque no todas estas distribuciones son de comunidades de software libre, lo que quiere decir que no todas las distribuciones tiene el código en abierto para realizar cambios.

Actualmente Linux se relaciona con un pingüino ya que es la mascota del proyecto.
Como ya sabemos en in inicio Linux no era un sistema operativo accesible para todos los usuarios, ya que no existía entorno de escritorio y todas las tareas se tenían que realizar a partir de consola. Los entornos de escritorio más usados actualmente son:

  • KDE (K Desktop Enviroment) fue creado en 1996 por Mattihas Ettrich. Este entorno de ventanas está basado en las librerias Qt, lo que en un principio les causó problemas con ,os miembros de GNU ya que estas librerías no eran software libre y era una contradicción utilizarlas dentro de un entorno de software libre. Estas librerías ya son de licencia GPL desde 2000.
    KDE actualmente no solo está disponible para Linux sino que también para Unix, Solaris, etc., Incluido Windows que utiliza la arquitectura de KDE en sus librerias Win32 (la base del sistema operativo Windows).
    Como curiosidad en un principio la K de KDE había de ser una C de Cool Desktop Enviroment, pero como ya existía una compañía llamada Common Desktop Enviroment, se quedó solo la K. la mascota de ste proyecto es un dragón llamado Konqui.
    Es el escritorio por defecto de Mandriva i SuSE.

  • GNOME. Al igual que KDE es un entorno de escritorio para Unix i Linux bajo la tecnología W-Windows y forma parte del proyecto GNU. Fue creado por Miguel de Icaza, a diferencia de KDE las librerías en las que se basa GNOME son GTK, originalmente creadas para el programa de edición de imágenes GIMP. Este proyecto se creo para hacer accesible a todo tipo de usuarios Linux, actualmente está autorizado por la Fundación GNOME. Las distribuciones que utilizan GNOME son muchas ya que es el más estándar, las más famosas son Debian i Ubuntu. El logo de GNOME es una huella del pie.


  • Xkce (XForms Common Enviroment). Actualmente estas siglas tienen otro significado, XFree Cholesterol Enviroment, porqué el consumo de memoria tanto del procesador como de la tarjeta gráfica es mínimo, esto es gracias a que es un sistema que no tiene muchos elementos decorativos. Al igual que los anteriores es un sistema de ventanas creado para Unix y derivados, pero en este caso los archivos que permiten retocar el sistema están ocultos a los usuarios. El creador de Xfce fue Oliver Fourdan, y al igual que en GNOME se baso el las librerías GTK aunque en este caso el gestor de ventanas es Thunar. Este entorno de ventanas no es fácil de encontrar en las distribuciones de Linux, aunque el el caso de Debian y Fedora lo podemos encontrar de manera opcional.


Fotografia per Mar Lizana

Virtual Box

|



¿Mai us ha passat de voler instal·lar o utilitzar un programa i que no us funcioni perquè el vostre ordinador és "massa modern" per dit programa?

Aquesta situació no seria tan inusual, hi ha molts programes que per la seva antiguitat ja no funcionarien correctament en els ordinadors que usem avui dia. Tampoc ens sortiria a compte buscar un ordinador adecuat i instal·lar un sistema operatiu antic per només un programa (a més de necessitar el doble d'espai pels dos ordinadors i la consecuent instalació elèctrica).

Existeixen programes que poden emular altres sistemes operatius dins del que tinguem. Després de la deguda configuració (escollir el sistema operatiu, la ram, l'espai del disc dur que deixarem a aquest sistema, etc) tindrem disponible un espai per instal·lar el sistema operatiu que volguem. Un cop que estigui tot instal·lat, de manera àgil, podrem entrar en el sistema i executar el programa, tindrem una
finestra en la que veurem el escriptori del sistema operatiu que haguem instal·lat i en el que podrem fer qualsevol cosa que faríem si l'haguéssim instal·lat de la forma convencional.

A part podem destacar una altra utilitat. Qualsevol problema que poguéssim tenir amb aquest sistema emulat no afectarà al nostre sistema normal, així que podem experimentar amb la configuració dels sistemes, instal·lacions o inclús córrer el risc de ser infectats per virus o troians sense que això posi en perill les nostres dades del altre sistema operatiu.

Ara mencionarem dos programes que responen a l'exposat, encara que es poden trobar d'altres.

Un gratuït i potent és VirtualBox el qual compta amb actualitzacions freqüents i tot l'habitual pels programes de codi obert. A més compta amb versions per les diferents platafores així que ho pot fer servir tot el món. També compta amb un assistent complert per a la creació dels nostres sistemes.
Un altre a mencionar es VMware. Porta en circulació molt més temps però presenta l'inconvenient de ser de pagament (i bastant car) i preferible per usar-lo només a Windows.

Per usar ambdós ens faran falta certs coneixements de sistemes, però compten amb manuals que ens ajudaran amb cada aspecte del programa.


¿Nunca os ha pasado el querer instalar o utilizar un programa y que no funcione porque vuestro ordenador es “demasiado moderno” para dicho programa?

Esta situación no sería tan inusual, hay muchos programas que por su antigüedad ya no funcionaría correctamente en los ordenadores que se usan hoy en día y tampoco nos saldría a cuenta buscar un ordenador adecuado y instalar un sistema operativo antiguo para solo un programa (a parte de necesitar el doble de espaio para los dos ordenadores y la consiguiente instalación).

Existen programas que pueden emular otros sistemas operativos dentro del que tengamos. Tras la debida configuración (elegir el sistema operativo, la ram, el espacio del disco duro que dejaremos a este sistema, etc) tendremos disponible un espacio para instalar el sistema operativo que queramos. Una vez que todo esté instalado, de manera ágil, podremos entrar en el sistema y ejecutar el programa, contaremos como una ventana en la que veremos el escritorio del sistema operativo que
hayamos instalado y en el que podremos hacer cualquier cosa que haríamos si lo hubiéramos instalado de la forma convencional.

A parte podemos destacar otra utilidad. Cualquier problema que podamos tener con este sistema emulado no afectará a nuestro sistema normal, así que podemos experimentar con la configuración de los sistemas, instalaciones o incluso correr el riesgo de ser infectados por virus o troyanos sin que esto ponga en peligro nuestros datos del otro sistema operativo.

Ahora mencionaremos dos programas que responden a lo explicado, aún así se pueden encontrar otros.

Uno gratuito y potente es VirtualBox el cual cuenta con actualizaciones frecuentes y todo lo que es habitual para los programas de código abierto. Además cuenta con versiones para las diferentes plataformas así que lo puede usar todo el mundo. Cuenta con un asistente completo para la creación de nuestros sistemas.
Otro a mencionar es VMware el cual lleva en circulación mucho más tiempo pero presenta el inconveniente de ser de pago (y bastante caro) y preferible para usarlo solo en Windows.

Pasa usar ambos nos harán falta ciertos conocimientos de sistemas,
pero cuenta con manuales que nos ayudarán en cada aspecto del
programa.

Delicious

|



Imagineu-vos que esteu lluny del vostre ordinador personal, necessiteu anar a una pàgina web per resoldre una necessitat d'informació i no us recordeu del nom de la pàgina web, sabeu que aquesta pàgina la teniu guardada als marcadors (favoritos) del vostre navegador.

Com resoldre el problema?

Actualment, hi ha uns quants llocs web que et permeten resoldre el problema, http://delicious.com i http://www.startaid.com en són exemples.

Aquests llocs web et permeten accedir a la llista de pàgines web que tu decideixis guardar, des de qualsevol ordinador amb connexió a Internet.

Quan et dones d'alta a Delicious, et permet importar des del teu navegador els teus marcadors, aquest fet et permet guanyar temps si auqesta és la teva intenció, si no és el cas, pots decidir no importar aquests llocs web seleccionant la opció Skip Step 2. Hi ha dos opcions a l'hora d'importar els marcadors, que te'ls agafi tots i els afegeixi als teus marcadors del Delicious (Easy import) o una opció més controlada per part de l'usuari (Custom import).

Dins de la opció Custom import, et dóna la possibilitat de seleccionar si volem que siguin d'accés públic o privat els nostres marcadors i et permet que automàticament afegeixi els tags (descriptors) més populars de cada lloc web.

Més tard, quan ja has anat modificant els teus marcadors tant a Delicious com al teu navegador, si vols importar nous marcadors del navegador al Delicious et permet importar només aquells que no tinguis ja dins de la llista del Delicious.

El major problema que pot donar Delicious és que la classificació dels marcadors es fa a través de tags, i no et dóna la possibilitat d'organitar-los en carpetes, així que haurem de deicidir quins són els tags pels quals voldrem recuperar cada lloc web.

L'avantatge que té Startaid sobre Delicious és aquesta darrera opció, és a dir, que et permet classificar els teus marcadors per categories (carpetes), apart de per tags.

En les dues aplicacions web, ens ofereixen tutorials per tal de treure tot el profit possible a aquestes.


Imaginad que os encontráis lejos de vuestro ordenador personal, necesitáis ir a un página web para resolver una necesidad de información y no os acordáis del nombre de la página, sabéis que esta página la tenéis guadada en los favoritos de vuestro navegador.

¿Cómo resolver el problema?

Actualmente, hay diferentes sitios web que te permiten resolverlo, http://delicious.com i http://www.startaid.com son ejemplos.

Estos sitios web te permiten acceder a la lista de páginas web que tú decidas guardar, desde cualquier ordenador con conexión a Internet.

Cuando te das de alta en Delicious, te permite importar desde tu navegador tus favoritos, este hecho te permite ganar tiempo si esta es tu intención, si no es el caso, puedes decidir no importar estos sitios web seleccionando la opción Skip Step 2. Hay dos opciones a la hora de importar los marcadores, que los coja todos y los añada a tus favoritos del Delicious (Easy import) o una opción más controlada por parte del usuario (Custom import).

Dentro de la opción Custom import, nos da la posibilidad de seleccionar si queremos que sean de acceso público o privado nuestros marcadores, y te permite que automáticamente añada los tags (descriptores) más populares para cada sitio web.

Más tarde, cuando ya hemos ido modificando nuestros favoritos, tanto en Delicious como en nuestro navegador, si deseamos importar nuevos favoritos, del navegador al Delicious, te permite impotar sólo aquellos que no tengas ya dentro de la lista de Delicious.

El mayor problema que puede dar Delicious es que la clasificación de los favoritos se hace a través de tags, y no te da la posibilidad de organizarlos en carpetas, de éste modo deberemos decidir cuales son los tags por los cuales querremos recuperar cada sitio web.

Esta es la principal ventaja que tiene Startaid sobre Delicious, es decir, que te permite clasificar sus favoritos por categorías (carpetas), además de por tags.

En las dos aplicaciones web, nos ofrecen tutoriales con los que sacar el máximo provecho posible de estas.




Mobile World Congress

|




El Congrés Mundial del Mòbil (Mobile World Congress) organitzat per la GSMA, associació global de la telefonia mòbil, ha tingut lloc del dia 16 al 19 de febrer i ha sigut un esdeveniment dedicat a les tecnologies de la mobilitat, en el que operadors, fabricants de xarxes i dispositius i programari presenten els seus projectes.
Aquest congrés mundial que celebra la seva tercera edició a Barcelona estrena nom enguany ja que ha deixat de denominar-se 3GSM World Congress per a ampliar els seus horitzons davant la revolució que està suposant la convergència de les tecnologies i ha passat a anomenar-se Mobile World Congress.
Prop de 1.200 empreses, grans i petites, de 191 països, es donen cita en aquest esdeveniment que serà visitat per més de 50.000 professionals i en el que es veuran des de les tecnologies més tradicionals, a les que encara estan en fase d'investigació, passant per centenars d'aplicacions que estan preparades per a ser llançades al mercat.
Alguns dels productes més destacats són:
LG GD910: és un telèfon-rellotge, té tecnologia 3G i connectivitat HSDPA, amb una pantalla LCD tàctil d'1,43 polzades, vídeo conferència, reproducció d'arxius MP3 i reconeixement de veu.
Toshiba TG01: Té pantalla tàctil WVGA de 4.1 polzades amb 800 x 480 píxels de resolució, connectivitat HSDPA, GPS i processador Qualcomm Snapdragon de 1GHz!
Sony Ericsson Idou: Telèfon amb pantalla tàctil de 3,5" amb més de 16 milions de colors i càmera de 12Mpx.
Samsung Omnia HD: Serà el primer mòbil comercial a gravar vídeos en resolució HD de 1280 x 720 píxels. Té, a més, una càmera de 8 mpx, GPS, WiFi, connector HDMI i vindria en versions de 8 i 16 GB.
SIMSense: Una targeta SIM amb sensor de moviment que servirà perquè el dispositiu executi diferents accions en funció del moviment que es realitzi amb aquest.
Carregador universal: GSMA lidera la iniciativa mundial per a la implementació d'un carregador universal de telèfons mòbils a partir del 2012, que usarà una connexió Micro-USB.
Windows Mobile 6.5: En la nova versió del sistema operatiu de Microsoft per a dispositius mòbils s'ha potenciat controlar els terminals amb els dits.

Fonts de les imatges i el text:

http://www.elpais.com

http://www.celularis.com

http://todopocketpc.com/

El 7 de març visiteu-nos per poder descobrir què és DELICIOUS!



El Congreso Mundial del Móvil (Mobile World Congress) organizado por la GSMA, asociación global de la telefonía móvil, ha tenido lugar del día 16 al 19 de febrero y ha sido un evento dedicado a las tecnologías de la movilidad, en el que operadores, fabricantes de redes y dispositivos y software presentan sus proyectos.
Este congreso mundial que celebra su tercera edición en Barcelona estrena nombre este año ya que ha dejado de denominarse 3GSM World Congress para ampliar sus miras ante la revolución que está suponiendo la convergencia de las tecnologías y ha pasado a llamarse Mobile World Congress.
Cerca de 1.200 empresas, grandes y pequeñas, de 191 países, se dan cita en este evento que será visitado por más de 50.000 profesionales y en el que se verán desde las tecnologías más tradicionales, a las que todavía están en fase de investigación, pasando por centenares de aplicaciones que están preparadas para ser lanzadas al mercado.
Algunos de los productos más destacados son:

LG GD910: és un telèfono-reloj, tiene tecnologia 3G y conectividad HSDPA, con una pantalla LCD táctil de 1,43 pulgadas, vídeo conferencia, reproducción de arxivos MP3 y reconocimiento de voz.
Toshiba TG01: Tiene pantalla táctil WVGA de 4.1 pulgadas con 800 x 480 píxeles de resolución, conectividad HSDPA, GPS y procesador Qualcomm Snapdragon de 1GHz!
Sony Ericsson Idou: Teléfono con pantalla táctil de 3,5" con más de 16 millones de colores y cámara de 12Mpx.
Samsung Omnia HD: Será el primer móvil comercial en grabar videos en resolución HD de 1280 x 720 píxeles. Tiene, además, una cámara de 8 mpx, GPS, WiFi, conector HDMI y vendría en versiones de 8 y 16 GB.
SIMSense: Una tarjeta SIM con sensor de movimiento que servirá para que el dispositivo ejecute diferentes acciones en función del movimiento que se realice con éste.
Cargador universal: GSMA lidera la iniciativa mundial para la implementación de un cargador universal de teléfonos móviles a partir del 2012, que usará una conexión Micro-USB.
Windows Mobile 6.5: En la nueva versión del sistema operativo de Microsoft para dispositivos móviles se ha potenciado controlar los terminales con los dedos.

Fuentes de las imagenes y el texto:
http://www.elpais.com


http://www.celularis.com

http://todopocketpc.com/

El 7 de març visiteu-nos per poder descobrir què és DELICIOUS!




eBooks

|







Tecnologia


Els lectors electrònics de llibres es basen en pantalles e-ink, que a diferència de les pantalles de raigs catòdics, LCD o Plasma, no emeten llum, sinó que exclusivament la reflecteixen, igual que el paper d'un llibre qualsevol. Aquestes pantalles estan formades per una sèrie de partícules que són negres per un costat i blanques per l'altre. Un camp electrostàtic les posiciona en un sentit o un altre dibuixant una imatge en la pantalla.


La resolució d'aquestes pantalles és una mica limitada actualment, encara que si hem de comparar-les amb les pantalles d'ordinador, no és escassa. Pel que fa a la nitidesa del text, no serà la mateixa que la d'un llibre ben imprès, però sí equivalent a la majoria dels llibres de butxaca de qualsevol editorial.

Aquestes pantalles e-ink són monocromes (de moment) però disposen d'un limitat nombre de nivells de gris que va des dels 4 als 16, el que a l'hora de representar imatges els confereix un avantatge sobre una impressora làser que no disposa de nivells de gris i que ha de simular-los.
Un problema d'aquestes pantalles és que deixen “fantasmes” de la pàgina anterior en carregar la nova. No obstant, els fabricants solucionen això mitjançant un (de vegades opcional) esborrat previ de la pàgina abans de carregar la nova, i que incrementa només unes poques dècimes de segon el canvi de pàgina.

El consum d'energia és extraordinàriament baix amb la tecnologia e-ink, ja que els processadors dels dispositius es detenen entre pàgina i pàgina i només es consumeix energia en passar de pàgina.

Els dispositius en si pequen de processadors de molt escassa potència, lògic si tenim en compte el poc ús que se'ls dóna, i fet que només ens afectarà a l'hora de carregar en pantalla un nou llibre, la qual cosa pot prendre alguns segons (menys que cercar-ho en la nostra biblioteca en qualsevol cas), i a l'hora d'usar les seves funcions avançades.

Compatibilitat

Però no ens enganyem: el més important d'un lector de llibres són els llibres. I quants més llibres pugui llegir el nostre dispositiu, més utilitat li podrem donar.

Els formats de llibres més estesos són HTML (Format WEB adaptat a llibre), TXT (text pur), RTF (Text amb format), PRC (Format Mobipocket), PDB (Format ebook de les Palm) i PDF (En versions fixes i amb reflux). A més hi ha formats propietaris d'Amazón, Microsoft o Sony entre altres, que cap d'aquests dispositius serà capaç de llegir. Els formats addicionals de documents que podríem voler veure són DOC, XLS, etc. Una de les grans esperances per acabar amb la complexa diversitat de formats de llibres electrònics i resoldre les complicacions dels formats propietaris és el format ePub.

Els avantatges de suportar el format PRC de Mobipocket és, a més de poder accedir a l'enorme catàleg de llibres disponible en aquest format, tant gratuïts com de pagament, el poder utilitzar el programa de Mobipocket que ens permetrà mantenir una biblioteca virtual al PC a la que podrem importar llibres de molts altres formats, o des de la que podrem comprar llibres en llibreries virtuals… I des de la que podrem enviar els nostres llibres als distints dispositius de lectura com el propi PC, PDAs, ebook readers, etc. Ve a ser l'iTunes d'Apple per als eBooks.

A continuació us oferim una llista de webs on comprar eBooks:

http://www.mobipocket.com/EN/HomePage/default.asp?Language=ES

http://www.todoebook.com/index.asp

http://casadellibro.publidisa.com/

Fonts de les imatges i el contingut:

http://libros.soybits.com/

http://todopocketpc.com/

I el dia 21 de febrer publicarem un resum de la fira del Mobile World Congress de Barcelona.

NO US HO PERDEU!








Tecnología

Los lectores electrónicos de libros se basan en pantallas e-ink, que a diferencia de las pantallas de rayos catódicos, LCD o Plasma, no emiten luz, sino que exclusivamente la reflejan, igual que el papel de un libro cualquiera. Estas pantallas están formadas por una serie de partículas que son negras por un lado y blancas por el otro. Un campo electrostático las posiciona en un sentido u otro dibujando una imagen en la pantalla.

La resolución de estas pantallas es algo limitada actualmente. Si hemos de compararlas con las pantallas de ordenador, no es escasa. Cuanto a la nitidez del texto, no será la misma que la de un libro bien impreso, pero sí equivalente a la mayoría de los libros de bolsillo de cualquier editorial.
Estas pantallas e-ink son monocromas (por el momento) pero disponen de un limitado número de niveles de gris que va desde los 4 a los 16 lo que a la hora de representar imágenes les confiere una ventaja sobre una impresora láser que no dispone de niveles de gris y que ha de simularlos.

Un problema de estas pantallas es que dejan “fantasmas” de la página anterior al cargar la nueva. Sin embargo, los fabricantes solucionan esto mediante un (en ocasiones opcional) borrado previo de la página antes de cargar la nueva, y que incrementa solo unas pocas décimas de segundo el cambio de página.

El consumo de energía es extraordinariamente bajo con la tecnología e-ink, ya que los procesadores de los dispositivos se detienen entre página y página y solo se consume energía al pasar de página.

Los dispositivos en si pecan de procesadores de muy escasa potencia, lógico si tenemos en cuenta el poco uso que se les da, y hecho que solo nos afectará a la hora de cargar en pantalla un nuevo libro, lo que puede tomar algunos segundos (menos que buscarlo en nuestra biblioteca en cualquier caso), y a la hora de usar sus funciones avanzadas.

Compatibilidad

Pero no nos engañemos: Lo más importante de un lector de libros son los libros. Y cuantos más libros pueda leer nuestro dispositivo, más utilidad le podremos dar.

Los formatos de libros más extendidos son HTML (Formato WEB adaptado a libro), TXT (texto puro), RTF (Texto con formato), PRC (Formato Mobipocket), PDB (Formato ebook de las Palm) y PDF (En versiones fijas y con reflujo). Además existen formatos propietarios de Amazón, Microsoft o Sony entre otros que ninguno de estos libros será capaz de leer. Los formatos adicionales de documentos que podríamos querer ver son DOC, XLS, etc. Una de las grandes esperanzas para acabar con la compleja diversidad de formatos de libros electrónicos y resolver las complicaciones de los formatos propietarios es el formato ePub.

Las ventajas de soportar el formato PRC de Mobipocket es, además de poder acceder al enorme catálogo de libros disponible en este formato, tanto gratuitos como de pago, el poder utilizar el programa de Mobipocket que nos permitirá mantener una biblioteca virtual en el PC a la que podremos importar libros de muchos otros formatos, o desde la que podremos comprar libros en librerías virtuales… Y desde la que podremos enviar nuestros libros a los distintos dispositivos de lectura como el propio PC, PDAs, ebook readers, etc. Viene a ser el iTunes de Apple para los eBooks.

A continuación os ofrecemos una lista de webs donde comprar eBooks:

http://www.mobipocket.com/EN/HomePage/default.asp?Language=ES

http://www.todoebook.com/index.asp

http://casadellibro.publidisa.com/

Fuentes de las imagenes y el contenido:

http://libros.soybits.com/

http://todopocketpc.com/

Y el día 21 de febrero publicaremos un resumen de la feria del Mobile World Congress de Barcelona.

NO OS LO PERDAIS!





Els telecentres

|



Al 2006 France Telecom va realitzar una enquesta de la que s’extreia que només el 40 % de la població espanyola accedia amb freqüència a Internet. Els últims estudis de finals de 2008 mostren que aquest percentatge ha augmentat en un 10%, però tot i així continua sent molt poc. Més alarmant és el fet de que, segons les mateixes enquestes, més d’un 30% de la població considera que Internet no li és útil per a res. Per fomentar l’ús de la xarxa i ensenyar les perspectives i noves oportunitats que aquesta pot oferir als ciutadans, sobretot a aquells que per les seves circumstàncies personals puguin quedar-ne exclosos (usuaris de les zones rurals i urbà-marginals), s’estan desenvolupant les xarxes de telecentres. A nivell espanyol és el Ministeri d’Indústria qui les impulsa, desenvolupades a través de l’entitat pública “red.es”; en l'àmbit català és la Generalitat qui ha engegat un projecte propi: la Xarxa de Telecentres de Catalunya. L’objectiu principal del telecentre és no només el d’oferir un lloc des d’on accedir a Internet, sinó el d’esdevenir autèntics punts d’assesorament i formació ciutadana en l’ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), oferint recursos tecnològics que poden ser des de sistemes d'informació agrícoles o ramaders, fins a aplicacions de telemedicina que permetin realitzar consultes a experts i diagnòstics a distància, passant per programes de suport a l’educació o de suport al desenvolupament d’iniciatives empresarials. Amb tot això es vol també evitar l’èxode d’emprenedors, professionals i treballadors qualificats cap a zones més industrialitzades, així com atreure noves activitats i persones cap al seu territori.
A Youtube hi ha vídeos explicatius molt entenedors.



Aquest és de la Xarxa de Telecentres de Catalunya. Si voleu veure el de la Red Española de Telecentros, aneu a la versió castellana d'aquest article, que ve a continuació.





En 2006 France Telecom realizó una encuesta de la que se extraía que sólo el 40% de la población española usaba frecuentemente Internet. Los últimos estudios apuntan que ese porcentaje ha aumentado en un 10% pero sigue siendo muy poco. Más alarmante es el hecho de que, según las mismas encuestas, más de un 30% de la población considera que Internet no le sirve para nada. Para fomentar el uso de la red y mostrar las perspectivas y nuevas oportunidades que esta puede ofrecer a los ciudadanos, sobretodo a aquellos que por sus circunstancias personales pueden quedar excluídos (usuarios de zonas rurales y urbano-marginales, se están desarrollando las redes de telecentros. A nivel español es el Ministerio de Indústria quien las impulsa, desarrolladas a través de la entidad pública "red.es"; en el ámbito catalán la Generalitat ha iniciado un proyecto propio: la "Xarxa de Telecentres de Catalunya". El objetivo principal del telecentro no sólo es ofrecer un lugar desde el que acceder a Internet, sinó convertirse en auténticos centros de asesoramiento y formación ciudadana en el uso de las nuevas tecnologías de la información y la comunicación (TIC, ofreciendo recursos tecnológicos que pueden ir desde sistemas de información agrícolas o ramaderos, hasta a aplicaciones de telemedicina que permitan realizar consultas a expertos y diagnósticos a distancia, pasando por programas de apoyo a la educación o al desarrollo de iniciativas empresariales. Con todo esto se quiere también evitar el éxodo de emprendedores, profesionales y trabajadores cualificados hacia zonas más industrializadas, así como atraer nuevas actividades y personas hacia su territorio.
En Youtube hay varios vídeos explicativos muy claros.



Este es sobre la Red Española de Telecentros. Si queréis ver el de la Red de telecentros de Cataluña, id a la versión catalana de este artículo.


La Privacitat i Google

|






Des de fa uns anys, i cada cop més, la empresa Google està per tot arreu i els seus productes s'han convertit en elements imprescindibles per a la vida de tots nosaltres. El seu primer producte mundialment famós, el cercador Google, ha millorat molt del que era a l'inici. Peró Google no s'ha aturat aquí sinó que ha seguit incorporant tota mena de serveis i programes sense parar de créixer fins arribar a ser una de les empreses més poderoses del món en només 10 anys.
La seva política ha estat marcada per oferir totes les seves eines gratuïtes a l'usuari final i obtenir els beneficis del seu servei de publicitat per empreses Adwords. Un altre servei que ha donat molta fama a Google ha sigut el seu correu web gmail, per ser ràpid i oferir més espai del que probablement puguem arribar a omplir (en la majoria dels casos). I seria llarg, i difícil, anomenar tots el projectes propis de Google i en els que col·labora. En tots ells d'alguna manera pren part la publicitat i s'anuncia a sí mateix.

I és que tot aquest imperi està basat en la publicitat. Per una banda Google cobra als usuaris per anunciar-se i per l'altra paga (menys del que cobra) un preu fix per clic rebut als usuaris que posin anuncis a les seves webs.

Peró això de la publicitat no ho ha inventat Google... Van ser pioners en la personalització de la publicitat: hi ha un robot que llegeix el nostre correu i webs en busca de paraules clau i ens envia selectivament la publicitat relacionada. Sempre han promès que cap informació d'aquesta es emmagatzemada (a nivell dels correus) però qui ho sap del cert? A més un cop estem autentificats amb el compte de gmail no seria tan difícil guardar un registre de comportament de totes les pàgines que visitem... entre elles el cercador. Així, queda al descobert que no tot surt tan gratuït com sembla ja que, en realitat, a canvi estem donant part de la nostra privacitat.
Vegeu sinó dos exemples més que Google ha posat en marxa als Estats Units:
- Google ofereix un número d'informació telefònica totalment gratuït. On està el truc? S'ha dit que totes les converses són enregistrades per un posterior estudi de la veu, l'objectiu es crear un programari capaç de reconèixer tot el què diuen les persones, i això pot tenir diverses aplicacions. Quan estigui llest aquest programari tindrà un valor incalculable. I aquesta mateixa informació utilitzada per fins estadístics ja paga el servei (i aquesta estadística sempre es interessant per les empreses, per saber que busca la població, les tendències, etc).
- Recentment s'ha publicat que es podien preveure les allaus de pacients amb grip als hospitals gracies al cercador de Google. Si en una zona geogràfica es detecta que hi ha molta gent buscant informació sobre la grip és que probablement estiguin apareixent casos d'aquesta malaltia i sigui qüestió de dies que es noti l'increment als hospitals.

Podem dir que Google fa grans avenços en tecnologia i els posa d'una manera o altra a l'abast de tothom. Tot i així no podem dir que ens surtin totalment gratis. Estem disposats a pagar el preu de la nostra privacitat a canvi d'aquests serveis? Digueu-nos la vostra opinió!





Desde hace unos años, y cada vez más, la empresa Google está por todas partes y sus productos se han convertido en elementos imprescindibles para la vida de todos nosotros. Su primer producto mundialmente famoso, el buscador Google, ha mejorado mucho desde sus inicios. Pero Google no se ha detenido aquí sino que ha continuado incorporando todo tipo de servicios y programas sin parar de crecer hasta ser una de las empresas más poderosas del mundo en tan sólo 10 años.
Su política ha estado marcada por ofrecer todas sus utilidades gratuitas al usuario final y obtener los beneficios de su servicio de publicidad para empresas Adwords. Otro servicio que ha dado mucha fama a Google ha sido el correo web gmail, por ser más rápido y ofrecer más espacio del que probablemente podamos llegar a llenar (en la mayoría de casos). Y sería largo y difícil mencionar todos los proyectos propios de Google y en los que colabora. En todos ellos de alguna manera toma parte la publicidad y se anuncia si mismo.

Y es que todo este imperio está basado en la publicidad. Por un lado Google cobra a los usuarios por anunciarse y por otro paga (menos de lo que cobra) un precio fijo por clic recibido a los usuarios que pongan anuncios en sus webs.

Pero esto de la publicidad no lo ha inventado Google... Fueron los pioneros en la personalización de la publicidad: hay un robot que lee nuestro correo y webs en busca de palabras clave y nos envía selectivamente la publicidad relacionada. Siempre han prometido que ninguna de esta información es almacenada (a nivel de los correos) pero ¿quien lo sabe seguro? Además una vez autentificados con la cuenta de gmail no sería tan difícil guardar un registro de comportamiento de todas las páginas que visitamos... entre ellas el buscador. Así queda al descubierto que no todo sale tan gratuito como parece ya que, en realidad, a cambio estamos dando parte de nuestra privacidad.
Mirad sino dos ejemplos más que Google ha puesto en marcha en los Estados Unidos:
- Google ofrece un número de información telefónica totalmente gratuito. ¿Dónde está el truco? Se ha dicho que todas las conversaciones son grabadas para un posterior estudio de la voz, el objetivo es crear un programa capaz de reconocer todo lo que dicen las personas, y eso puede tener diversas aplicaciones. Cuando esté listo este programa tendrá un valor incalculable. Y esa misma información utilizada para fines estadísticos ya paga el servicio (y esa estadística siempre es interesante para las empresas, para saber que busca la población, las tendencias, etc)
- Recientemente se ha publicado que se podían prever los aludes de pacientes con gripe en los hospitales gracias al buscador de Google. Si en una zona geográfica se detectan que hay mucha gente buscando información sobre la gripe significa que probablemente estén apareciendo casos de esa enfermedad y sea cuestión de días que se note el incremento en los hospitales.

Podemos decir que Google hace grandes progresos en tecnología y los pone de una manera u otra al alcance de todos. Pero no podemos decir que nos salga totalmente gratis. ¿Estamos dispuestos a pagar el precio de nuestra privacidad a cambio de esos servicios? ¡Decidnos vuestra opinión!