Wi-Fi

|


Es possible que hageu vist o sentit en algun lloc que hi ha Wi-Fi y potser no sabeu de que es tracta exactament. Ara us ho expliquem.

Sense entrar en temes massa tècnics direm que una xarxa Wi-Fi es aquella que transmet Internet per ones. Això ofereix moltes possibilitats encara que també té la seva problemàtica.

Cada cop es més comú que s'ofereixin xarxes de Wi-Fi, ja siguin gratuïtes o pagant, a llocs públics com universitats, biblioteques, etc, però també en llocs privats com serien per exemple els hotels.

Amb la ajuda d'una tarja de xarxa inalàmbrica (la qual la major part dels portàtils porten integrada) podrem usar aquesta xarxa Wi-Fi per connectar-nos com normalment ho faríem amb un cable, però al no tenir el cable ens ofereix gran mobilitat i ens permet moure'ns amb el nostre ordinador sense necessitat de fer cap canvi a la instal·lació. El tema de la instal·lació es important donat que cada ordinador connectat per cable necessita un port on connectar dit cable en canvi amb la xarxa Wi-Fi aquest deixa de ser un problema.

Encara que a la teoria una vegada connectats no hauriem de notar cap diferencia amb la connexió per cable, a la pràctica segurament si ho farem. Els problemes que més patirem són:
  • Velocitat: encara que els protocols (la manera en que es comuniquen diferents dispositius informàtics entre ells) inalàmbrics han anat millorant amb el temps, aquests no poden competir amb la velocitat que ofereix un cable.

  • Estabilitat: no podrem allunyar-nos molt de un punt de xarxa (la antena que converteix la senyal inalàmbrica a cable) sinó ja no només tindrem menys velocitat sinó que patirem talls de tal manera que les grans descarregues des de Internet es faran tedioses i també es ressentiran les nostres comunicacions al ser desconnectats de programes de missatgeria, etc.

  • Interferencies: lligat al darrer punt, no sempre ens farà falta allunyar-nos del punt de xarxa, el que hi hagin molts aparells electrònics i sobretot altres xarxes Wi-Fi en els voltants produirà els mateixos problemes que si ens allunyéssim del punt de xarxa i si ho fem la qualitat de la connexió es degradarà molt més ràpidament.

  • Seguritat: encara que nosaltres estiguem a 1 metre del punt de xarxa les ones que emet el punt de xarxa i les que emet el nostre ordinador sempre es propagaran en totes direccions. Això genera un problema per el que hi ha solucions però cap infal·lible.

    Podem protegir el nostre punt de xarxa per que ningú aliè pugui usar la nostra connexió, amb això no només assegurarem que ningú ocupi la nostra línia i ens vagi a nosaltres més lents sinó que a més també evitarem que pugessin usar la nostra línia amb fins il·legals ja que en aquests casos els últims responsables seriam nosaltres.

    Mitjançant uns programes anomenats sniffers es poden capturar les dades que viatgen per les ones i una persona podria veure que estem fen exactament a Internet i arribar a robar-nos dades bancaries, etc. Per solucionar aquest problema s'usa la encriptació: consisteix a generar una clau de longitud variable (contra més llarga més segura) que introduirem en el punt de xarxa i a cada ordinador que vulguem que es connecti a la xarxa Wi-Fi, d'aquesta manera les dades només seran entenedores per els que disposin aquesta clau.

    Per desgracia per algú amb coneixements en el tema i temps podria acabar per aconseguir saltar-se aquestes mesures de seguretat per això el ideal seria canviar les claus cada cert temps. L'ús del cable ens evita aquesta preocupació (encara que aquesta s'hauria de tenir amb totes les claus usades a Internet així que no ens va d'una més).


Encara que mai s'obliden els problemes que planteja aquest tipus de xarxes, l'ús de les xarxes Wi-Fi no deixa de augmentar. Es un servei d'un cost assumible per moltes empreses i entitats i que agraeixen per lo general els clients i usuaris. Ofereix la possibilitat del accès a tot el coneixement de Internet de forma gratuita i sense massa complicacions de configuració.

Les empreses de videojocs s'han adonat de això i basant-se en això van apareixen comandaments inalàmbrics per a les diferents plataformes existents.

Esperem haver exposat el tema de les xarxes Wi_Fi per a lo bo i lo dolent. Esperem els vostres comentaris en cas de dubte.


Ens disculpem per la demora en la publicació d'aquest article.
També volem anunciar que farem una parada en la publicació d'articles fins a finals de setembre, que tornarem amb molts més articles interessants de l'àmbit tecnològic.
Us desitgem un bon estiu!

Es posible que hayáis visto u oído en algún lugar que hay Wi-Fi y quizá no sabéis de que se trata exactamente. Ahora os lo explicamos.

Sin entrar en temas muy técnicos diremos que una red Wi-Fi es aquella que transmite Internet por ondas. Esto ofrece muchas posibilidades aunque también tiene su problemática.

Cada vez es más común que se ofrezcan redes de Wi-Fi, ya sean gratuitas o pagando, en sitios públicos como universidades, bibliotecas, etc; pero también en sitios privados como pueden ser de ejemplo los hoteles.

Con la ayuda de una tarjeta de red inalámbrica (la cual la mayoría de portátiles llevan integrada) podremos usar esta red Wi-Fi para conectarnos como normalmente haríamos con un cable, pero al no tener el cable nos ofrece gran movilidad y nos permitirá mover-nos con nuestro ordenador sin necesidad de hacer ningún cambio en la instalación. Lo de la instalación es algo importante puesto que cada ordenador conectado por cable necesita un puerto donde conectar dicho cable en cambio con la red Wi-Fi este dejará de ser un problema.

Aunque en la teoría una vez conectados no deberíamos notar la diferencia con una conexión por cable, en la práctica seguramente si lo hagamos. Los problemas que más sufriremos son:
  • Velocidad: aunque los protocolos (la manera en que se comunican diferentes dispositivos informáticos entre si) inalámbricos han ido mejorando con el tiempo estos no pueden competir con la velocidad que ofrece un cable.

  • Estabilidad: no podremos alejarnos mucho de un punto de red (la antena que convierte la señal inalámbrica a cable) sino ya no sólo tendremos menos velocidad sino que sufriremos cortes por lo que las grandes descargas desde Internet se harán tediosas y también se resentirán nuestras comunicaciones al ser desconectados de programas de mensajería, etc.

  • Interferencias: ligado al punto anterior, no siempre nos hará falta alejarnos del punto de red, el que hayan muchos aparatos electrónicos y sobretodo otras redes Wi-Fi en las cercanías provocará los mismos problemas que si nos alejarnos del punto de red y si lo hacemos la calidad de la conexión decaerá más rápidamente.

  • Seguridad: aunque nosotros estemos a 1 metro del punto de red las ondas que emite el punto de red y las que emite el ordenador siempre se propagarán en todas direcciones. Esto genera un problema para el que hay soluciones pero nada es infalible.

    Podemos proteger nuestro punto de red para que nadie ajeno pueda usar nuestra conexión, con ello no sólo aseguraremos que nadie ocupe nuestra linea y nos vaya a nosotros más lento sino que además también evitaremos que pudieran usar nuestra linea para fines ilegales ya que en estos casos los últimos responsables seriamos nosotros.

    Mediante unos programas llamados sniffers se pueden capturar los datos que viajan por las ondas y una persona podría ver que estamos haciendo exactamente con Internet y llegar a robarnos datos bancarios, etc. Para solventar este problema se usa la encriptación: consiste en generar una clave de longitud variable (contra más larga más segura) que introduciremos en el punto de red y en cada ordenador que queramos que se conecte a la red Wi-Fi, de esta manera los datos sólo serán entendibles por los que dispongan de esta clave.

    Por desgracia para alguien con conocimientos en el tema y con el tiempo podría acabar por conseguir saltarse estas medidas de seguridad por lo que lo ideal sería cambiar las claves cada cierto tiempo. El uso del cable nos evita esta preocupación (aunque la misma se tendría que tener con todas las claves usadas en Internet así que no va de una más).


Aunque nunca se olvidan los problemas que plantea este tipo de redes el uso de las redes Wi-Fi no deja de aumentar. Es un servicio de un coste asumible para muchas empresas y entidades y que agradecen por lo general los clientes y usuarios. Ofrece la posibilidad del acceso a todo el conocimiento de Internet de forma gratuita y sin excesivas complicaciones de configuración.

Las empresas de video juegos se han dado cuenta de esto y basándose en ello van apareciendo mandos inalámbricos para las diferentes plataformas existentes.

Esperamos haber expuesto el tema de las redes Wi-Fi para lo bueno y lo malo. Esperamos vuestros comentarios en caso de duda.


Nos disculpamos por la demora en la publicación de este artículo.
También queremos anunciar que haremos una parada en la publicación de artículos hasta finales de setiembre, que volveremos con muchos más artículos interesantes del ámbito tecnológico.
¡Os deseamos un buen verano!

Pendrives autoexecutables

|


Normalment useu diferents ordinadors i no tenen les aplicacions que necessiteu o preferiu?
Potser son ordinadors públics i no els podeu instal·lar?

En els últims anys, amb l'augment de la capacitat dels pendrives, el seu abaratiment i el increment de la velocitat de transferència de dades via usb, a aparegut una nova aplicació per aquests, lluny del simple emmagatzemament de documents.
D'una banda existeixen programes que podem dur en el pendrive i sense necessitat d'instal·lar-los usar-los allà on ens fagin falta (encara que ocuparan més RAM i aniran més lents que la seva versió instal·lada al ordinador.
Per aquest cas un exemple clar es OpenOffice i es poden trobar molts altres a http://www.portablefreeware.com/ i buscant per Internet.

També tenim la opció de instal·lar els nostres propis programes i escollir com a destí el pendrive. Això no funcionarà sempre donat que alguns programes necessiten fer canvis al sistema per funcionar i en aquests casos farà falta una instal·lació complerta a cada ordinador.
D'altre banda tenim pendrives “autoexecutables”, els quals tenen menús que s'executen al introduir el pendrive a l'ordinador, d'aquesta manera apareixen assistents d'instal·lació o navegació, lo mateix que es podria fer amb un CD però amb els avantatges del pendrive (menor mida, major capacitat, possibilitat de guardar el nostre treball en aquest). A part els pendrives tenen el valor afegit de poder portar integrats emissors/receptors d'ones, com poden ser via mòbil o bluetooth, incrementant d'aquesta manera les seves possibilitats.
Per donar un exemple d'aquest cas podem parlar el dispositiu de connexió mòbil de Orange. Aquest es un pendrive una mica més gran que els habituals però que al introduir-lo al ordinador instal·la tot lo necessari i un cop finalitzat ens permet connectar-nos a Internet mitjançant la connexió mòbil.


¿Normalmente usáis diferentes ordenadores y no tiene aplicaciones que necesitéis o preferís? ¿Quizá son ordenadores públicos y no podéis instalarlos?

En los últimos años, con el aumento de la capacidad de los pendrives, su abaratamiento y el incremento de la velocidad de transferencia de datos vía usb, a aparecido una nueva aplicación para estos, lejos del simple almacenamiento de documentos.
Por un lado existen programas que podemos llevarlos en el pendrive y sin necesidad de instalarlos usarlos allá donde nos hagan falta (aunque ocuparán más RAM e irán algo más lentos que su versión instalada en el ordenador).
Para este caso un ejemplo claro es OpenOffice aunque podéis encontrar muchos otros en http://www.portablefreeware.com/ y buscando por Internet.

También tenemos la opción de instalar nuestros programas y elegir como destino nuestro pendrive, esto no funcionará siempre puesto que algunos programas necesitan hacer los cambios en el sistema para funcionar y en estos casos hará falta una instalación completa en cada ordenador.
Por otro lado tenemos pendrives “autoejecutables”, los cuales tienen menús que se ejecutan al introducir el pendrive en el ordenador, de este modo aparecen asistentes de instalación o navegación, lo mismo que se podría hacer con un CD pero con las ventajas del pendrive (menor tamaño, mayor capacidad, posibilidad de guardar nuestro trabajo en él). A parte los pendrives tienen el valor añadido de poder llevar integrados emisores/receptores de ondas, como puede ser vía móvil o bluetooth incrementando de este modo sus posibilidades.
Como ejemplo para este caso podemos hablar del dispositivo de conexión móvil de Orange. Es un pendrive algo más grande de lo habitual pero que al introducirlo en el ordenador instala todo lo necesario y una vez finalizado nos permite conectarnos a Internet mediante conexión móvil.

Dispositius d'emmagatzemament

|



DISCS DURS

Són dispositius d'emmagatzemament no volàtil. S'hi guarden grans quantitats de dades digitals en la superfície magnetitzada dels diversos discs (platter) que conté, els quals giren a gran velocitat.
Les característiques principals d'un disc dur són la seva capacitat d'emmagatzematge, la velocitat de transferència (en MB/s), i el temps d'accés (en mil•lisegons), que alhora ve condicionat per la velocitat de rotació (rpm o rotacions per minut).
Poden ser interns o externs i de diferents mides, però ens centrarem amb els externs, que es connecten per USB majoritàriament:
-Els de 3,5” necessiten una font d’alimentació externa i ofereixen 7200 rpm.
-Els de 2,5” de vegades incorporen 2 connectors USB per a poder funcionar sense haver-lo d’endollar a la xarxa elèctrica. Arriben a les 5400 rpm.
-Els de 1,8” són del tamany d’una targeta de crèdit i tenen les mateixes característiques que els de 2,5”.
- DISCS DURS SCSI
L'avantatge d'aquests discs no està en la seva mecànica, que pot ser idèntica a la d'un disc dur comú IDE (mateixa velocitat de rotació, mateix temps mitjà d'accés...) sinó que la transferència de dades és més constant i quasi independent de la càrrega de treball del microprocessador.
Això fa que l'avantatge dels discs durs SCSI sigui apreciable en ordinadors carregats de treball, com a servidors, ordinadors per a vídeo, etc., mentre que si l'única cosa que volem és carregar Word i fer una carta la diferència de rendiment amb un d’aquests discs serà inapreciable.
Els discs SCSI són una opció professional, de preu i prestacions elevades, per la qual cosa els fabricants sempre trien aquest tipus d'interfície per als seus discs de major capacitat i velocitat.

MEMÒRIES FLASH

Són un tipus de memòria que permet esborrar posicions de memòria en una operació programable. En altres paraules, és un xip de memòria que manté el seu contingut sense tensió d'alimentació.

- PENDRIVES
La memòria USB o llapis USB (també anomenada pendrive) és un petit dispositiu de memòria flaix que es pot connectar directament a un port USB. Permet l'emmagatzemament de tota mena de fitxers (imatges, fotos, música, pel•lícules, programes, etc.) i gaudir d'aquests fitxers en un ordinador, reproductor de música, de vídeo, etc...
Són dispositius molt comuns, ja que no necessiten cap complicada instal•lació per a poder-los usar. Són compatibles amb tots els sistemes operatius (GNU/Linux, Macintosh, Windows, etc.).
Alguns reproductors portàtils de MP3 són també memòries USB, però amb la capacitat de reproduir els fitxers sonors.

- TARGETES
Són molt utilitzades en càmeres digitals, PDA's, telèfons, reproductors de música, videoconsoles i altres aplicacions electròniques. Tenen una gran capacitat de re-gravabilitat, emmagatzematge, i són de dimensions petites.
El problema és que hi ha molts tipus diferents de targetes de memòria. Les més comunes són les Secure Digital (SD), Memory Stick i xD.

DISCS ÒPTICS

Són unes superfícies circulars de policarbonat on la informació es guarda fent uns surcs en la superfície del disc. L'accés a les dades per part d'un lector de disc òptic es realitza quan un material especial del disc, que sol ser d'alumini, és il•luminat amb un feix de llum làser. Els surcs de la superfície modifiquen el comportament del feix del làser reflectit i ens dónen la informació que conté el disc.
La informació d'un disc òptic és emmagatzemada seqüencialment en una espiral des del cercle més intern fins al més extern.

- Blu-ray Disc (BD)
És un suport molt semblant als CDs i DVDs, encara que bastant més car, però amb molta més capacitat. El format va ser desenvolupat per permetre gravar, reescriure i reproduir vídeo d'alta definició (HD) amb una resolució de fins a 1920x1080 píxels, així com emmagatzemar grans quantitats de dades.
Mentre que les tecnologies òptiques actuals dels discs tals com DVD utilitzen un làser vermell per a llegir i per a escriure dades, el nou format utilitza un làser blau -violeta, d'aquí el nom. Tot i utilitzar làsers diferents es poden fer compatibles amb una unitat òptica. L'avantatge d'aquest làser és que permet enfocar el punt del làser amb major precisió i, per tant, es pot incrementar la densitat de dades en la superfície del disc.

SSD

Una unitat d'estat sòlid (de l'anglès SSD, solid state drive) és un dispositiu d'emmagatzematge de dades que utilitza una memòria no volàtil (NAND) com la flash, o memòria volàtil com l'SDRAM, per a emmagatzemar dades, enlloc dels plats giratoris que es troben als discs durs convencionals. S’usen principalment en microportàtils com a substitució del disc dur convencional, ja que necessiten menys energia per funcionar i són de mida més reduïda.


Dispositivos de almacenamiento



DISCOS DUROS

Son dispositivos de almacenamiento no volátil. Se guardan grandes cantidades de datos digitales en la superficie magnetizada de los diversos discos (Platt) que contiene, los cuales giran a gran velocidad.
Las características principales de un disco duro son su capacidad de almacenamiento, la velocidad de transferencia (en Mb / s), y el tiempo de acceso (en milisegundos), que a su vez viene condicionado por la velocidad de rotación ( rpm o rotaciones por minuto).
Pueden ser internos o externos y de diferentes medidas, pero nos centraremos en los externos, que se conectan por USB mayoritáriamente:
-Los de 3,5 " necesitan una fuente de alimentación externa y ofrecen 7200 rpm.
-Los de 2,5 " a veces incorporan 2 conectores USB para poder funcionar sin tener que enchufar a la red eléctrica. Llegan a las 5400 rpm.
-Los de 1,8 " son del tamaño de una tarjeta de crédito y tienen las mismas características que los de 2,5".

- DISCOS DUROS SCSI

La ventaja de estos discos no está en su mecánica, que puede ser idéntica a la de un disco duro común IDE (misma velocidad de rotación, mismo tiempo medio de acceso ...) sino que la transferencia de datos es más constante y casi independiente de la carga de trabajo del microprocesador.
Esto hace que la ventaja de los discos duros SCSI sea apreciable en ordenadores cargados de trabajo, como servidores, ordenadores para vídeo, etc., mientras que si lo único que queremos es cargar Word y hacer una carta la diferencia de rendimiento con uno de estos discos será inapreciable.
Los discos SCSI son una opción profesional, de precio y prestaciones elevadas, por lo que los fabricantes siempre escogen este tipo de interfaz para sus discos de mayor capacidad y velocidad.

MEMORIAS FLASH

Son un tipo de memoria que permite borrar posiciones de memoria en una operación programable. En otras palabras, es un chip de memoria que mantiene su contenido sin tensión de alimentación.

- PENDRIVES
La memoria USB o dispositivo USB (también llamada Pendrive) es un pequeño dispositivo de memoria flash que se puede conectar directamente a un puerto USB. Permite el almacenamiento de todo tipo de archivos (imágenes, fotos, música, películas, programas, etc.) Y disfrutar de estos ficheros en un ordenador, reproductor de música, de vídeo, etc ...
Son dispositivos muy comunes, ya que no necesitan ningúna complicada instalación para poderlos usar. Son compatibles con todos los sistemas operativos (GNU / Linux, Macintosh, Windows, etc.).
Algunos reproductores portátiles de MP3 son también memorias USB, pero con la capacidad de reproducir los archivos sonoros.

- TARJETAS
Son muy utilizadas en cámaras digitales, PDA's, teléfonos, reproductores de música, videoconsolas y otras aplicaciones electrónicas. Tienen una gran capacidad de regravbabilidad, almacenamiento, y son de dimensiones pequeñas.
El problema es que hay muchos tipos diferentes de tarjetas de memoria. Las más comunes son las Secure Digital (SD), Memory Stick y xD.

DISCOS ÓPTICOS

Son unas superficies circulares de policarbonato donde la información se guarda haciendo unos surcos en la superficie del disco. El acceso a los datos por parte de un lector de disco óptico se realiza cuando un material especial del disco, que suele ser de aluminio, és iluminado con un haz de luz láser. Los surcos de la superficie modifican el comportamiento del haz del láser reflejado y nos dan la información que contiene el disco.
La información de un disco óptico es almacenada secuencialmente en una espiral desde el círculo más interno hasta el más externo.

- Blu-ray Disc (BD)
Es un soporte muy parecido a los CDs y DVDs, aunque bastante más caro, pero con mucha más capacidad. El formato fue desarrollado para permitir grabar, reescribir y reproducir vídeo de alta definición (HD) con una resolución de hasta 1920x1080 píxeles, así como almacenar grandes cantidades de datos.
Mientras que las tecnologías ópticas actuales de los discos tales como DVD utilizan un láser rojo para leer y para escribir datos, el nuevo formato utiliza un láser azul-violeta, de ahí el nombre. A pesar de utilizar láseres diferentes se pueden hacer compatibles con una unidad óptica. La ventaja de este láser es que permite enfocar el punto del láser con mayor precisión y, por tanto, se puede incrementar la densidad de datos en la superficie del disco.

SSD

Una unidad de estado sólido (del inglés SSD, solid state drive) es un dispositivo de almacenamiento de datos que utiliza una memoria no volátil (NAND) como flash, o memoria volátil como la SDRAM, para almacenar datos , en lugar de los platos giratorios que se encuentran en los discos duros convencionales. Se usan principalmente en microportátiles como sustitución del disco duro convencional, ya que necesitan menos energía para funcionar y son de tamaño más reducido.

Redes Sociales I

|



Quan parlem de xarxes socials fem referència a aquelles pàgines web que tenen com a objectiu la comunicació i la interacció entre els usuaris. En un principi l’eina utilitzada en la comunicació virtual van ser els fòrums (dedicats a compartir idees sobre un tema concret) i els xats (destinats a relacionar-se entre internautes).

Al 2002 van començar a aparèixer les xarxes socials, i al 2003, amb l’obertura de dues de les pàgines més populars (Myspace i Xing), es van fer famoses. La principal diferència que oferia en relació als anomenats anteriorment és la possibilitat d’agregar a les amistats que vulguis, tenint la elecció d’interactuar amb les persones desitjades.

Actualment, s’han comptabilitzat més de 200 pàgines que, al tenir competència, intenten oferir al usuari novetats per tal de no caure en l’oblit (com és el cas de Yahoo Mash, que al tenir moltes limitacions, no passà de la seva versió beta). Tuenti, Facebook i Myspace són les més famoses.

El seu impacte mediàtic és bastant actual, sobretot en el cas de Tuenti i Facebook, degut a un dels problemes de les xarxes: la privacitat.

Encara que puguem elegir amb qui parlar, multitud d’aplicacions de la mateixa pàgina fan que les teves fotografies, altres publicacions i amistats puguin tenir accés segons si ho requereix. La poca seguretat de les teves dades es va posar en dubte seriosament desprès de l’assassinat d’una dona anglesa pel seu exmarit, al veure al seu facebook que havia començat una nova relació amb un altre home o la Facebook Army, un grup de vàndals que acudeixen als events per tal de destrossar-ho.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades està portant a terme una campanya de conscienciació sobre la importància de donar accés a totes les dades. Tot i així, Facebook darrerament sol•licità l’opinió dels usuaris mitjançant un referèndum sobre la privacitat d’aquest.

Evidentment, tampoc són tot inconvenients, perquè per exemple, gràcies a Facebook s’ha dut a terme un projecte de donacions per tal de crear dos pous d’aigua a Mali.



Cuando hablamos de redes sociales hacemos referencia a ésas páginas web que tienen como objetivo la comunicación y la interacción entre los usuarios.

En un principio la herramienta utilizada en la comunicación virtual fueron los foros (dedicados a compartir ideas sobre un tema en concreto) y los chats (destinados a la relación entre internautas).

En el 2002 empezaron a aparecer las redes sociales, y al 2003, con la apertura de dos de las páginas más populares (Myspace y Xing), se hicieron famosas. La principal diferencia que ofrecía en relación a los nombrados anteriormente es la posibilidad de agregar a las amistades que quieras, teniendo la elección de interactuar con las personas deseadas.

Actualmente, se han contabilizado más de 200 páginas que, al tener competencia, intentan ofrecer al usuario novedades para no caer en el olvido (como es el caso de Yahoo Mash, que al tener muchas limitaciones, no pasó de su versión beta). Tuenti, Facebook y Myspace son las más conocidas.

Su impacto mediático es bastante actual, sobretodo en el caso de Tuenti y Facebook, debido a uno de los problemas de las redes: la privacidad.

Aunque que podamos elegir con quién hablar, multitud de aplicaciones de la misma página pueden tener acceso a tus fotografías, otras publicaciones y información de tus amistades si lo requiere. La poca seguridad de tus datos se puso en duda seriamente después del asesinato de una mujer inglesa por su exmarido, al ver que en su Facebook había empezado una nueva relación con otro hombre, o la Facebook Army, un grupo de vándalos que acuden a los eventos anunciados por dicha página para destrozarlos.

La Agencia Española de Protección de Datos está llevando haciendo una campaña de conscienciación sobre la importancia de dar acceso a todos tus datos. Aún así, Facebook solicitó la opinión de los usuarios mediante un referéndum sobre la privacidad de éste.

Evidentemente, no todo son inconvenientes, porque por ejemplo, gracias a Facebook se llevó a cabo un proyecto de donaciones para crear dos pozos de agua en Mali.


Foto realizada por Mar Lizana

Internet del futur

|



Predir com serà l’Internet del futur es pot sintetitzar dient velocitat, velocitat i més velocitat. La web que avui utilitzem, amb les seves pàgines i links, va sorgir a finals dels anys vuitanta per solucionar la necessitat de compartir ràpidament la informació entre científics; amb l’augment de la informació, aquesta necessitat segueix més vigent que mai i, gràcies als avenços aconseguits, una autèntica revolució en la comunicació està a punt d’arribar en benefici de tots.

A les nostres cases la banda ampla (tecnologia que permet la transmissió de dues o més senyals a través d’un mateix mitjà) que tenim és de com a molt uns 10 Megabits per segon, però en investigació s’arriba a necessitar com a mínim des d’un Gigabit per segon (1000 Mb) fins a 10 Gigabits per segon (10.000 Mb). Els científics necessiten aquestes connexions tan ràpides perquè la quantitat d’informació que es genera en experiments científics és enorme, milers de milions de Gigabits que cal transportar a nivell mundial amb celeritat.

Segons Víctor Castelo, enginyer del centre tècnic d’informàtica del CSIC, en només deu anys tots podrem tenir unes velocitats que arribaran als 100 Megabits per segon, deu vegades més del que tenim ara. Per gaudir a casa d’aquestes connexions tan ràpides serà necessari substituir l’actual cablejat de parell trenat de coure del famós ADSL per fibra òptica. La velocitat és quelcom que la tecnologia està facilitant amb la posada en funcionament de WDM (Wavelength Division Multiplexing) y la seva versió ampliada DWDM (Dense Wavelength Division Multiplexing), sistema que utilitza les fibres òptiques de forma simultània amb varis canals de distinta longitud d’ona i, per tant, permet multiplicar la velocitat base de la fibra, fins i tot de les actualment instal·lades.

En un futur no gaire llunyà, les expectatives són que podrem assolir sistemes que arribaran a transportar 1000 Gigabits per segon, és a dir un Terabit per segon. Per fer-nos una idea del que això representa, estem davant d’una capacitat que permetria transmetre 15.000 pel·lícules de 3 hores cada una, en un segon.

Per a més informació podeu consultar:

Castelo Gutiérrez, Víctor; Ruiz Martínez, Pedro Miguel. Videoconferencia y CSCW: La base tecnológica para la formación en línea y el trabajo en grupo [en línia] <http://www.ucm.es/info/multidoc/multidoc/revista/num8/castelo.html> [Consulta: 16 abril 2009]

RTVE. Tres Catorce: en red 01.02.2009
<http://www.rtve.es/television/20090326/red-tres14-febrero/254274.shtml>
[Consulta: 16 abril 2009]




Predecir como será el Internet del futuro se podría resumir como velocidad, velocidad y otra vez velocidad. La web que hoy usamos, con sus páginas y sus links, surgió a finales de los 80 para solucionar la necesidad de compartir con rapidez información entre científicos. Con el aumento de la información, esa necesidad sigue más vigente que nunca y, gracias a los avances conseguidos, una auténtica revolución en la comunicación está a punto de llegar para beneficiarnos a todos.

En nuestras casas la banda ancha (tecnología que permite la transmisión de dos o más señales a través de un mismo medio) que tenemos es de cómo mucho unos 10 Megabits por segundo, pero en investigación se llega a necesitar como mínimo desde un Gigabit por segundo (1000 Mb) hasta 10 Gigabits por segundo (10.000 Mb). Los científicos necesitan estas conexiones tan rápidas porque la cantidad de información que se genera en experimentos científicos es enorme, miles de millones de Gigabits que hay que transportar a nivel mundial con rapidez.

Según Víctor Castelo, ingeniero del centro técnico de informática del CSIC, en sólo diez años todos podremos tener unas velocidades que llegarán a los 100 Megabits por segundo, diez veces más de lo que tenemos ahora. Para tener en casa estas conexiones tan rápidas será necesario sustituir el actual cableado de cobre del famoso ADSL por fibra óptica. La velocidad es algo que la tecnología esta facilitando con la puesta en funcionamiento de WDM (Wavelength Division Multiplexing) y su versión ampliada DWDM (Dense Wavelength Division Multiplexing), sistema que utiliza las fibras ópticas de forma simultánea con varios canales de distinta longitud de onda y, por tanto, permite multiplicar la velocidad base de la fibra, incluso de las actualmente instaladas.

En un futuro no muy lejano las expectativas son que podremos llegar a sistemas que llegarán a transportar 1000 Gigabits por segundo, es decir un Terabit por segundo. Para hacernos una idea de lo que esto representa, estamos ante una capacidad que permitiría transmitir 15.000 películas de 3 horas cada una, en un segundo.

Para más información podéis consultar:

Castelo Gutiérrez, Víctor; Ruiz Martínez, Pedro Miguel. Videoconferencia y CSCW: La base tecnológica para la formación en línea y el trabajo en grupo [en línea] <http://www.ucm.es/info/multidoc/multidoc/revista/num8/castelo.html> [Consulta: 16 abril 2009]

RTVE. Tres Catorce: en red 01.02.2009 [en línea]
<http://www.rtve.es/television/20090326/red-tres14-febrero/254274.shtml>
[Consulta: 16 abril 2009]